Els Ribelles van ser un llinatge important. Els barons van participar activament en les lluites pel tron del Regne d’Aragó, en el Compromís de Casp, van lluitar contra les invasions franceses i van intervenir en les guerres carlines. Situat en un lloc estratègic, damunt d’un turó, a l’antiga frontera de la Marca Hispànica, el castell que porta el nom d’aquesta nissaga en realitat són dos en un: el vell, construït al segle XII, i el nou, del XIX. Les obres del nou van ser dirigides per l’arquitecte Calixt Freixa, deixeble de Gaudí. El castell de Ribelles pertany al municipi de Vilanova de l’Aguda, un poble petit, amb una curiositat: passejant-hi veig una placa col·locada de cap per avall: “El Molt Honorable Senyor Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, ha inaugurat la portada d’aigües a la Mancomunitat de Serveis del Mig Segre”.
Visita al castell de Ribelles: “Res em faria més feliç que veure una grua al castell!”
Pertany a una família particular, ni prou rica per restaurar-lo ni prou pobra per malvendre’l. A Catalunya hi ha molts castells privats
Vilanova de l'AgudaPodria fer-ne els plànols sense equivocar-se en cap habitació ni passadís. Recorda els espais més calorosos i els més frescos, i tots els seus racons preferits per jugar... amb molt poques joguines. Fa anys que no hi va, la María del Carmen Llabrés de Bofarull, al castell de Ribelles. Hi va passar un munt d’estius, amb la família, que n’és la propietària (el castell l’havia comprat el seu besavi l’any 1871).
“Recordo el gran espectacle de les tempestes. Des de la finestra de la meva habitació del castell, m’encantava veure com la vall s’anava il·luminant de manera intermitent amb els llamps”, m’explica la María del Carmen, que té 93 anys. “També recordo que el meu avi va eixamplar el riu en un tram per fer-hi una mena de presa i poder-hi navegar amb una barca de rems. Era tot un al·licient per als convidats”, afegeix. Suposo que aleshores baixava més aigua que ara, pel Llobregós. “Als pares i als avis els agradava molt la literatura i la música. Per això al castell teníem una bona biblioteca, i un tocadiscos amb trompa”, rememora.
L’estiu del 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, la María del Carmen estava estiuejant al castell de Ribelles. “L’església del castell va quedar totalment destrossada. Hi havia fet la primera comunió, a l’església: va ser tota una festa, va venir fins i tot el bisbe. Jo era la neta gran, i rebia moltes atencions”, recorda. “Durant la guerra, el castell va ser hospital i caserna, i el van saquejar de manera ferotge. El van buidar completament. Fins i tot es van endur els baixants de coure, un material molt apreciat al front. Això va fer que l’aigua de la pluja, al deixar d’estar canalitzada, es colés pel sostre i anés podrint les bigues de fusta que aguantaven l’estructura”, explica. El castell de Ribelles va quedar molt malmès. Per sempre?
No. Fa uns anys es va restaurar l’església. Però hi ha un munt d’estances per recuperar. “Res em faria més feliç que veure una grua al castell!”, em diu la María del Carmen.
Visito el castell de Ribelles acompanyat de la Inés Alegre, neta de la María del Carmen. “Perill: edifici ruïnós”, llegeixo, en tres idiomes, en un dels murs, així que hi arribo. Un dels primers elements que em sorprèn és l’escut dels barons de Ribelles, de pedra, amb un lleó rampant esculpit, damunt la porta d’entrada del “castell nou” (la família anomenava així la part on residia, perquè és la més nova, construïda al segle XIX). L’escut està ben conservat. En canvi, a prop d’aquesta porta hi ha un gran pi ferit: el vent l’ha tombat completament. Avui no se li belluga ni una fulla, però quan bufa, aquí ho fa de valent.
Anem al jardí, on passaven les hores tranquil·les els Bofarull. “El meu rebesavi volia tenir un jardí al mateix nivell que l’espai principal de la casa -em diu la Inés Alegre- i va aplanar part del turó, omplint-lo de terra”, m’explica la Inés. Realment, el jardí és una magnífica extensió de la casa. Ara, a la tarda, no hi toca el sol -el castell li fa ombra- i, tot i que estem a l’agost, en aquest indret de la Noguera s’hi està raonablement bé. Probablement el fet que només tingui sol fins al migdia ha sigut determinant perquè hi hagi tanta vegetació.
Tot seguit entrem a l’església (romànica, segle XII), i des d’una porta lateral accedim a una escala de cargol de ferro que ens permet pujar fins a dalt de tot de la torre, del segle X. És l’element més antic del conjunt. Des del capdamunt de la torre contemplem una excel·lent vista de la vall del Llobregós. Avui, un dia net i clar, veiem fins i tot la silueta retallada de Montserrat i els cims del Pirineu. Tot un espectacle.
“Durant les guerres carlines va haver-hi ordre d’enderrocar tot el que era arquitectura militar. Per evitar que enderroquessin la torre, la van fer més alta i hi van afegir campanes”, m’explica la Inés. La van “disfressar”, doncs, de campanar, per evitar l’enderroc.
Visitem el cementiri, situat en un recinte separat del castell. És un cementiri alçat -i emmurallat, amb merlets i tot-, que té un panteó familiar on hi ha enterrada la família dels propietaris del castell. “És un dels pocs cementiris privats de Catalunya”, remarca la Inés. “A més de la família dels barons de Ribelles, només els habitants del poble tenen dret a ser-hi enterrats”, subratlla.
Ens acomiadem al costat d’un dels murs del jardí. És un mur fet de carreus sorprenentment grossos, quasi de l’estil dels romans. Hi ha un tram fet malbé, desmuntat. “Es va esllavissar fa un parell d’anys a causa d’unes pluges molt abundants”, explica la Inés. “Arreglar aquest mur no és gens barat... Imagina’t arreglar tot el castell!”, s’exclama.
Catalunya és terra de castells... per reconstruir. No ho tenen gens fàcil la majoria de famílies propietàries de castells per mantenir-los, poder-hi residir i fer-los visitables. “Formem part de Monumenta, una associació de propietaris de castells i edificis catalogats de Catalunya que té l’objectiu d’oferir eines als propietaris per ajudar-los a la conservació i transmissió del llegat familiar. És útil per compartir inquietuds i ajudar-nos”, em comenta la Inés.
“Què en fareu, doncs, del castell?”, li pregunto. “Hem tingut alguna oferta per vendre’l, però no s’ha concretat”, em revela. I afegeix: “No som tan rics per poder-lo reformar ni tan pobres per haver-lo de vendre. O de malvendre”.