Res, quatre detallets...

Enguany no he seguit el meu propi consell i, a diferència de les meves filles, he demanat deu coses dificiletes a Ses Majestats. Per demanar que no quedi.

1) Un cartell per penjar-me’l al front: “Jo no m’he carregat els diacrítics”. A veure si així no he de donar més explicacions sobre el maleït tema. Mireu-ho pel cantó positiu: ja no dubtarem mai més si entresol, rodamon i adeu porten accent o no, perquè els quinze que s’han salvat de la crema són tots (sí, sense cap excepció!) monosíl·labs.

2) Una pel·lícula. Pot ser qualsevol excepte les de troglodites. És que encara estem pensant com dir-ne del taparrabos. O potser sí que estaria bé que en facin una de ben sonada, que la doblin o la subtitulin al català i que repeteixin una invenció divertida i que enganxi ideada per algun mediàtic que no faci gracietes barrejant idiomes.

3) Com que de sèries ja n’hi ha moltes, més seriòfils. Perquè acabin de desbancar els serièfils. De moment, els primers obtenen la meitat de resultats que els segons a Google, però fa un any era molt pitjor. Ja ho sé, tampoc és tan important que formem la paraula canònicament (amb la forma prefixada acabada en -o, com afro-, hispano-...), però és que he fet una aposta amb el cap de Mèdia que serem capaços de fer triomfar els seriòfils, i, per un cop, voldria guanyar.

4) Una mica d’esparadrap per a la incontinència verbal. El tindré a punt per quan em vingui el típic a preguntar-me com s’ha de dir merodear en català. I com diuen en castellà seny? I haver-n’hi per llogar-hi cadires? I déu-n’hi-do? A parir panteres, home!

5) Una bosseta de til·la (o d’alguna cosa més forta). Així podré llegir (perquè segur que ho llegiré en una banda o altra) sense emprenyar-me que adient es perd en favor d’ adequat. Si de cas, és ben bé al revés. Vinga deixar anar adients perquè sonen més catalans que adequats! Però és que el que perdem és un matís: adequat significa proporcionat a un propòsit, i adient, que harmonitza bé amb una altra cosa, que hi va bé. Que n’aprenguin!

6) Uns taps per a les orelles. Per aguantar les neutres que els presentadors del TN posen a la primera e de tres-cents. Prou d’inseguretats i de voler ser més papistes que el papa. Tot té solució amb un bon lingüista al costat.

7) Un rotllo de paper infinit. Perquè tothom pugui desdoblar el gènere a gust. M’hi ha fet pensar el regal anterior. ¿Volia dir només els presentadors homes o també incloïa les presentadores? Seria la prova del cotó fluix: ¿algun lector ha tingut dubtes? Amb aquesta obsessió malaltissa cada vegada ens entendrem menys.

8) Un màster en correcció simultània. Me l’haurien de donar a mi i a tots els progenitors que ens veiem obligats a anar corregint a mesura que llegim als nostres plançons els llibres infantils escrits en català o traduïts. Ara bé, a casa nostra ja no em servirà de gaire: les meves filles estan aprenent a llegir a passos de gegant!

9) Un pot de 3 en 1 per greixar-nos la intuïció tots plegats. Per què la llista de coses que els meus companys de taula ja no saben utilitzar intuïtivament no para de créixer? Semblo una vella, sí, però és que als correctors deu anys més joves que jo els he d’explicar la diferència entre pal i bastó i entre gran i gros! Quant falta perquè també els hàgim d’explicar que sentir i escoltar no volen dir el mateix?

10) En definitiva (i encara que vagi contra els meus interessos pecuniaris), que em quedi sense temes per a aquesta columna.