Es rescata la fórmula Alves-Abidal

BarcelonaA més d’un li va venir al cap el nom d’Éric Abidal quan es va veure com es movia el Barça davant del Sevilla. Ell i la figura d’un defensa esquerrà que, en moments puntuals, fingís que era lateral però que, en essència i per consigna, tingués missions de central i permetés el lluïment, a l’altra banda, d’un company de més recorregut. La novetat de dimecres respecte als altres dies era que la presència de Sergi Roberto en el lloc de Rafinha respecte a l’onze de la remuntada contra el París Saint-Germain reformulava l’essència del 3-4-3 vista fins ara i l’adaptava a un fals 4-3-3 que fa que el paral·lelisme amb aquella etapa sigui encara més evident. Que dues de les peces determinants del sistema siguin compatriotes completa el cercle de coincidències. De francès a francès.

I de lateral a lateral, perquè l’exercici de nostàlgia futbolística fa recuperar també la figura de Dani Alves i com aquell Barça de la primera etapa amb Pep Guardiola a la banqueta es desplegava asimètricament cap a la dreta per donar volada al brasiler i que pugés tota la banda per associar-se amb Leo Messi en posicions avançades. És el que va intentar fer abans-d’ahir Sergi Roberto al Camp Nou, a estones lateral i a estones extrem, amb la garantia defensiva del trio que formaven, darrere seu, Javier Mascherano, Gerard Piqué i Samuel Umtiti, impecables en l’anticipació i les vigilàncies.

Fer de Sergi Roberto un nou Alves

Al marge del debat sobre si el dibuix de l’equip dimecres era el 3-4-3 de l’últim mes o més aviat un 4-3-3 adaptat a aquests nous protagonistes, i sense que Sergi Roberto sigui aquell lateral voraç que era Alves el 2008, sí que és evident que davant del Sevilla el de Reus va trobar la versió ofensiva que abans del canvi de sistema li estava costant aportar.

De fet, un 74,6% de les pilotes que va tocar van ser a camp contrari. Va fer una centrada de mèrit, una assistència perillosa i un regat. Són dades que demostren la vocació atacant que va poder tenir, que van molt més enllà de les que acostumen a ser les seves responsabilitats quan actua de defensa obert. “Potser si tinguessis un lateral llarg, amb recorregut, no hauria calgut perdre el 4-3-3 i canviar de sistema a defensa de tres. Però d’aquesta manera Sergi Roberto va poder donar la profunditat que no estava donant”, reflexiona Marc Guillén, analista a RAC1.

És a dir que, com que a la plantilla no hi ha aquesta figura, especialment des de la lesió d’Aleix Vidal a Vitòria, se l’ha hagut de fabricar a través de l’ecosistema col·lectiu perquè l’equip deixés d’estar “coix” en aquells espais que Messi ha deixat d’ocupar i que desajustaven l’equip. Si més no, és el que opina Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio, que dimecres va veure en Sergi Roberto “més un lateral llarg que un extrem”, en la línia del que es pretenia fa uns anys per encabir l’abundància d’Alves pel carril dret. “Estem en aquest mode d’explicar-ho tot des del 3-4-3, però el Barça, contra el Sevilla, em va recordar més el de Guardiola, que compensava amb Abidal al darrere i estirava la posició d’Alves, que no pas el dibuix d’altres dies”.

Pel perfil dels defenses alineats, a Albert Morén, analista al blog En un momento dado, des d’on ha radiografiat les diferents mutacions blaugranes en l’última dècada, l’onze contra el Sevilla també li va recordar “la defensa de Puyol, Piqué i Abidal que Guardiola va utilitzar alguna vegada en la seva última temporada al Barça”, on potser es convivia més amb el doble dibuix entre una defensa de tres o quatre jugadors per compensar la banda dreta d’Alves, Xavi i Messi.

Rakitic fa la feina fosca

Ara són Rakitic i Sergi Roberto els que busquen l’equilibri en aquell sector. “Els dos es van permutar constantment; Rakitic va cobrir-lo al darrere totes les vegades que Sergi Roberto no arribava a recuperar la posició defensiva”, afegeix Torquemada.

No se sabia ben bé qui era el lateral i qui l’interior, perquè els dos van trepitjar sovint les mateixes zones, amb l’única condició que no ho fessin simultàniament. De fet, el croat va tocar més pilotes en camp propi (36,8%) que el reusenc (25,4%), malgrat que a priori les dades haurien d’haver sigut al revés. I, si es divideix el camp en carrils i no en meitats, s’aprecia que tampoc quedava clar qui havia d’actuar dins i qui fora, perquè ho van anar fent els dos en diferents moments del joc. Mentre que Sergi Roberto va participar un 57,6% del temps en zones de banda, Rakitic ho va fer un 47,4%, substancialment més del que és habitual en un migcampista.

Per exemple, Andrés Iniesta va caure a zones laterals només un 38,9% del temps, en una clara demostració que les directrius eren diferents per a cadascú en funció del sector de camp on juguen. “Tant Sergi Roberto com Rakitic tenen un perfil similar, els dos entenen quan s’han de fer ajudes defensives i són rigorosos tàcticament”, puntualitza Guillén, satisfet amb la manera com el Barça, ara, manté l’equilibri defensiu per la banda dreta, un dels punts dèbils en algunes fases de l’actual temporada.

I aquest és un altre dels punts determinants per entendre l’encert d’aquests retocs tàctics actuals que han reequilibrat la balança blaugrana: el paper de la banda dreta, que contrasta amb el que tenia llavors, i que té molt a veure amb la presència de Neymar a l’extrem esquerre. “Hi ha una diferència força important, que és que, mentre que aquell Barça tenia com a costat fort el dret, el d’ara el té a l’esquerra, amb un Iniesta que absorbeix més joc que abans amb Xavi i un Neymar que s’està convertint en el gran generador al graó just anterior a Messi”, apunta Morén. El Barça va carregar un 41,5% dels seus atacs per la banda esquerra, mentre que a la dreta hi va anar un 32,6% dels cops.

Per a Morén, “l’alliberament de Sergi Roberto pot tenir més a veure amb estirar el camp cap a la banda contrària”, a diferència del que es buscava amb Alves, que es pretenia que “se sumés a la combinació a la dreta del migcamp amb Xavi, Messi i Pedro, o que s’impulsés ocupant ell sol la banda i alliberant la resta perquè poguessin anar cap a dins”. Guillén té la mateixa idea i considera que, tenint en compte que el Barça “ara genera el futbol per l’esquerra”, necessitava “algun mecanisme per no fallar per l’altra banda”. I la fórmula Sergi Roberto dins l’onze de dimecres “encaixa a la perfecció” i és una “bona solució als problemes de la temporada”.

Umtiti no és Abidal

En una entrevista a Mundo Deportivo, el mateix Abidal va admetre que Umtiti era “millor” que ell, perquè havia arribat al Barça cinc anys abans i amb més experiència a l’elit amb l’Olympique de Lió. I el cas és el que jove francès està rendint a un nivell tan alt que fins i tot ha retirat Jordi Alba del teòric onze de gala i ha animat a assumir el risc de treure un defensa de l’esquema en aquest moment de la temporada. “Anticipa molt bé. Potser patirà contra un extrem ràpid”, imagina Torquemada, que planteja el dilema entre Mathieu o Alba per cobrir-lo en aquests contextos en què calgui “velocitat però també cos a cos” per defensar determinats futbolistes com Cuadrado, de la Juventus, per exemple.

¿Però Umtiti va fer literalment d’Abidal? Pel que fa a la prioritat defensiva, ho va recordar, però es va fer seva l’equació. Per a Morén, però, “les funcions d’Umtiti passen per relacionar-se més amb la pilota que Abidal”. “Es projecta menys a l’espai per fora, però té més creativitat en la passada per alimentar el costat fort”, afegeix. De moment, ho ha fet quadrar tot.