Qui es va resistir a Hitler i Mussolini?

BarcelonaEl 30 d’abril del 1945 Hitler se suïcidava al seu búnquer i posava fi al Tercer Reich. Enrere deixava una Europa devastada: cultius destruïts, ciutats arrasades, més de 35 milions de morts, 17 milions de desplaçats a Alemanya... Poc tenia a veure aquell Hitler que es va disparar a la templa amb l’home que, als anys 30, recorria Alemanya per terra i aire i enardia les masses prometent miracles sense especificar com els faria. Va portar Alemanya a la guerra: “Existeix una paraula que no conec: la paraula capitulació. Que ningú es pensi que a Alemanya hi tornarà a haver un 9 de novembre del 1918 [es referia a la rendició després de la Primera Guerra Mundial]”, va dir Hitler davant el Reichstag l’1 de setembre del 1939. La matinada d’aquell dia, avui fa vuitanta anys, començava la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia.

L’NSDAP que liderava Hitler havia aconseguit pràcticament un 45% dels vots a les eleccions del 1933. El seu ascens va ser espectacular: el 1924 només havia convençut el 6,6% dels electors. Mussolini havia sigut el pioner al proclamar-se primer ministre d’Itàlia l’octubre del 1922: havia creat un poder únic i va anar eliminant progressivament qualsevol oposició. La història mai repeteix del tot el guió, però ¿podem trobar paral·lelismes entre l’Europa dels anys 30, en plena crisi política, econòmica i social, i l’actual?

Què va passar fa 80 anys? ¿Com pot ser que una societat com l’alemanya, amb una explosió d’artistes i intel·lectuals com la formada per Herman Hesse, Bertolt Brecht, Alfred Döblin, Fritz Lang i Paul Klee, es deixés convèncer per Hitler? ¿Ningú va alertar del perill que suposaven el feixisme o el nazisme?

La crisi de la democràcia

“El 1930 Alemanya es governava per decrets, perquè el Parlament alemany estava summament fragmentat i era pràcticament incapaç d’arribar a un acord -explica Daniel Roig, historiador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona-. Però això no era exclusiu d’Alemanya, era una pauta comuna a Europa, on la gran majoria de governs duraven menys d’un any”. Hi havia eleccions constantment i el resultat de tota aquesta inestabilitat política va ser que l’opinió pública europea va començar a defensar que la solució no era el parlamentarisme sinó reforçar el poder executiu. “El viratge cap a la dictadura va ser impressionant. Cap a finals dels anys 30 dues terceres parts dels europeus vivien sota règims autoritaris i dictatorials, la gran majoria sense que hi hagués hagut cap cop d’estat; Espanya va ser l’excepció”, diu Roig. Els governs parlamentaris de després de la Primera Guerra Mundial van anar evolucionant i imposant cada cop més decrets d’urgència i estats d’excepció, i van anar restringint les llibertats. Pràcticament els únics governs democràtics que resistien eren el francès, el britànic, els dels països escandinaus i, fins al 1939, l’espanyol.

Hi va haver una certa oposició, però va ser pràcticament esborrada. “A Alemanya hi havia resistència el gener del 1933, però va ser eliminada i, a partir del 1936, era extremament dèbil”, diu Roig. Els comunistes van ser detinguts, assassinats o portats a camps de concentració com Dachau, que es va inaugurar el 1933. “El partit nazi dels anys 20 i 30 tenia una retòrica contra el capitalisme que després va moderar molt”, explica l’historiador de la Universitat de Barcelona. Els cartells de l’època clamaven contra el Tractat de Versalles i incidien sobretot en la qüestió laboral. Alguns apel·laven concretament a les dones clamant pa i treball. Tot plegat tenia força incidència en una Alemanya que estava en bancarrota. Si el 1928 hi havia 1.400.000 aturats, el 1932 van passar a ser-ne 5.775.00 en un país amb una població d’uns 60 milions d’habitants.

“Hitler va saber explotar molt bé tot això. Els nazis van ser els primers a utilitzar els mitjans de masses, particularment la ràdio i el cinema, cosa que els altres no van fer -detalla Roig-. Goebbels avui hauria sigut pioner en l’ús de les xarxes socials”. En un dels cartells de la propaganda nazi, per exemple, s’hi pot llegir: “Hitler sobre Alemanya”. Mostra l’avioneta amb què Hitler va recórrer el país; ell va ser capaç d’arribar a molts llocs on els altres candidats no van posar els peus.

Fer pagar pels mítings

Per poder fer tot això, el partit nazi va recórrer, en part, a l’endeutament, als jerarques adinerats del partit i al suport de part de la petita i mitjana empresa. Hitler també va ser innovador a l’hora de cobrar quotes als afiliats i fer pagar l’entrada als mítings. El 1922 l’NSDAP tenia 6.000 membres, i el 1929 en tenia 180.000. Aquell 1 de setembre del 1939 Hitler no era, per a molts alemanys, un excèntric que els portava a una guerra que deixaria el continent europeu devastat, sinó el líder que els salvaria de la pobresa i la incertesa. Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, a Budapest només van quedar en peu el 16% dels edificis. A Varsòvia, el 10%. A la Unió Soviètica la guerra va destruir uns 70.000 pobles. Va ser el país amb més pèrdues humanes: 27 milions de morts. A Polònia hi van morir 6 milions de persones; la meitat eren jueus. Molts jueus supervivents es van trobar que no van poder tornar a casa. O que els seus pobles, famílies i amics de la infància havien sigut assassinats en massa, o que les seves cases havien sigut ocupades pels seus veïns cristians. Amb el suïcidi de Hitler no va desaparèixer l’antisemitisme. Es calcula que després de la guerra 200.000 jueus van fugir de Polònia, 18.000 d’Hongria, 19.000 de Romania i 189.000 de l’antiga Txecoslovàquia.

Molts van seguir Hitler i Mussolini entusiasmats, però també hi va haver veus discrepants. En aquestdossier recordem quins van ser els que s’hi van resistir.