En resposta a Alex Salmond
D’ençà que sé què és Catalunya que he intentat explicar-ho a tothom que he pogut. “Com va la vida per Espanya?”, em demanaven els amics quan tornava als Estats Units per visitar els de casa. “Doncs, vaja, no és ben bé Espanya”, començava, i, segons el nivell d’interès que els veiés als ulls, afegia més o menys detalls. Al principi era una qüestió personal: volia que la gent entengués la meva nova vida. Però al cap d’un cert temps va passar a ser una qüestió política: em frustrava el tracte que Catalunya rebia d’Espanya i volia que canviés.
I també hi havia una altra cosa. Espanya manté Catalunya en la invisibilitat per tal de limitar-ne el poder i la influència. Si no existeixes, si no ets més que “una regió rica del nord-est d’Espanya”, és molt més difícil defensar qualsevol reivindicació per agafar les regnes del teu destí. Per aquest motiu, Espanya impedia que els pares catalans donessin als seus fills noms catalans, ha prohibit la llengua catalana de manera repetida i brutal, es continua negant a permetre que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea o fins i tot del Congrés de Diputats, amb prou feines l’ensenya a les seves pròpies universitats, intenta tombar la immersió lingüística a l’escola, afirma obertament que cal “espanyolitzar” els alumnes catalans i insisteix una vegada rere l’altra que Catalunya és Espanya o, més sovint, que Catalunya és d’Espanya i que els catalans, els agradi o no, “moriran espanyols”.
És per això que qualsevol campanya a favor de la independència de Catalunya i, de fet, a favor de la supervivència de Catalunya, depèn íntegrament d’explicar a l’estranger què és Catalunya, per què en realitat no és Espanya, i exposar que té dret a existir per si sola. Dit d’una altra manera, és per aquest motiu que tanta gent —jo inclosa— passa tant de temps mirant d’explicar Catalunya al món: la seva història, la seva cultura, la seva llengua, la seva gastronomia, els seus costums i la seva autoidentificació com a poble i com a nació. I el cert és que hem tingut un èxit rotund. Aquella “regió del nord-est” ara té un nom que el sap tothom i en Parlaments d’arreu el món es delibera sobre el seu futur.
Tot i això, després de sentir l’entrevista a Alex Salmond emesa el cap de setmana a TV3, se’m va acudir que potser s’està malinterpretant el fet que es pari tanta atenció al que sap la comunitat internacional sobre Catalunya. Que no s’equivoquin: no els demanem que ens aconsellin i, per descomptat, no els demanem permís. No estic segura si va ser culpa de l’entrevistador o de l’entrevistat, però el que vaig deduir d’escoltar-los és que Salmond entén perfectament que Catalunya té dret a l’autodeterminació, però, malgrat això, insisteix que demanem que se’ns permeti celebrar un referèndum. En qualsevol cas, el que és evident és que Salmond no entén el context actual de Catalunya en un estat que té una concepció tan limitada de la democràcia que s’ha negat de manera inapel·lable a permetre la celebració fins i tot d’una consulta no oficial i inequívocament no vinculant sobre la independència de Catalunya i ha processat el president i dues conselleres del govern de la Generalitat per insistir a celebrar-la.
Espanya, com li agrada dir a Salmond, no és el Regne Unit. No hi ha una llarga tradició democràtica, no hi ha transparència i hi ha una premsa que només és nominalment i ocasionalment lliure. En definitiva, si seguim els consells de Salmond i “mantenim la calma” fins que Espanya acabi per comportar-se democràticament i permeti un referèndum negociat, no en quedarà res, de Catalunya, per autodeterminar. A més, sense ànim de ser cruel, cal que tinguem present una cosa: Salmond va perdre.
Els catalans, per contra, hem tirat endavant pels nostres propis mitjans. Ens hem mobilitzat massivament, hem exposat clarament les nostres intencions, hem votat amb la participació més alta de la nostra història i hem guanyat.
Els nostres pròxims passos —formar un Govern, declarar l’inici de la desconnexió d’Espanya, crear estructures d’estat i promulgar la llei de transitorietat jurídica— els farem nosaltres. És el que significa autodeterminació. No cal que seguim els consells d’Alex Salmond ni de ningú. No cal que continuem fent veure que, si ho demanem d’una manera especialment cortesa, Espanya s’estovarà i reconeixerà la necessitat de celebrar un referèndum. Només cal que fem cas a la veu dels catalans. I el seu missatge va quedar clar com l’aigua el 27 de setembre, quan el 48% de l’electorat va dir sí a la independència enfront d’un 39% que hi va dir no. El que han de fer Salmond i la resta del món és limitar-se a escoltar.
