El retorn de l’estat nació
La primera pandèmia de la globalització ha servit per ressuscitar un vell conegut: l’estat nació. A l’hora de la veritat, amb l’aparició d’una amenaça directa a la salut de cada cos, l’estat nació ha emergit com el lloc natural per organitzar la resposta al virus, enquadrar la ciutadania i generar les dinàmiques de por i confiança necessàries perquè tothom sigui bon minyó i acomodi el seu comportament a les ordres i consignes, per desproporcionades que puguin semblar.
Una cop més els humans donem les etapes per acabades massa ràpid. Les faules que han acompanyat la revolució digital ens havien fet creure que havíem passat una barrera irreversible: de la modernitat a la globalització, que obligava a la construcció de noves estructures supranacionals de governança. I aquesta exigència semblava especialment pregona a Europa, amb uns estats massa petits per afrontar sols la competència global. La ruptura del bipartidisme en unes democràcies europees amb signes evidents de senilitat semblava expressar el desconcert davant del desordre global. El coronavirus ha confirmat la sospita: l’estat nació ha fet la seva reaparició com a marc referencial de pertinença de la ciutadania. De cop hem recuperat el seu rostre més característic: el paternalisme, el tancament de fronteres, el confinament, l’exclusió de l’altre (el que ens porta el virus de fora), la regulació dels comportaments i el control de l’assistència mèdica.
L’estat nació forjat en la modernitat encarnava un poder que, fonamentat en la voluntat general, recolzava sobre un aparell institucional assentat sobre un territori històricament delimitat: la ciutadania, el poder i l’herència cultural. I encara té solidesa per donar seguretat davant una amenaça que ho té tot per generar alarma: ataca la vida, és de pares desconeguts i ens recorda que formem part d’una naturalesa que sovint se’ns escapa. Disposem de grans pròtesis tecnològiques però som humans, és a dir, vulnerables. I quan en prenem consciència tendim a agafar-nos als referents de llarg recorregut: la família, la terra, l’estat nació. Aquesta resurrecció ens adverteix sobre el fracàs de les institucions supranacionals (com la UE) i dels mecanismes de governança global. Caldrà treure’n conseqüències. Sense cap malenconia.