Retorn a la indústria

Fa uns anys, un eminent economista nord-americà escrivia que, ja que l'agricultura representava només el 6 per cent del producte interior brut dels EUA, no calia passar més del 6 per cent del temps pensant-hi. Segons aquesta regla, molt discutible d'altra banda, no hauríem de passar més del 20 per cent del temps pensant en la indústria, ja que aquest era el pes del sector en l'economia espanyola el 2018. Per sort, fa temps que la indústria ocupa una part creixent de les nostres preocupacions. Hi ha bones raons perquè sigui així.

La divisió de l'economia en tres sectors, primari, secundari i terciari, és una construcció que devem a Colin Clark i a Jean Fourastié, sobre la qual van basar una predicció del futur de les economies anomenades avançades. En la seva opinió, el sector secundari, centrat en la indústria, aniria perdent ocupació a mesura que avancés el progrés tècnic, mentre que el terciari, els serveis, un sector d'escàs progrés tècnic i per tant de baixa productivitat, podria absorbir ocupació en quantitats il·limitades, ja que una part creixent de la demanda de consum es dirigiria als serveis, oci, viatges, cures i altres. El creixement del pes dels serveis es veia com una cosa no només inevitable, sinó fins i tot benèfica. En la pràctica, als grans països industrials l'ocupació en la indústria va arribar al seu màxim cap al 1950, com a conseqüència de l'esforç de reconstrucció de la postguerra, i va anar decreixent a partir de llavors. El Japó, Alemanya i més tard la Xina van ser les grans excepcions a la norma.

La divisió en tres sectors ha caigut en desús: no té utilitat pràctica, sobretot perquè el comportament d'aquests sectors no ha seguit les pautes imaginades pels seus creadors. D'una banda, la introducció d'ordinadors i més recentment la digitalització han canviat completament el sector serveis augmentant la productivitat de moltes activitats alhora que anaven apareixent excessos de personal. D'altra banda, si bé durant un temps es va poder pensar que la indústria era fabricació, i que fabricar era senzillament complir les especificacions donades pel dissenyador, avui s'ha anat veient que el coneixement dels processos de fabricació i del comportament dels materials és part integral d'un bon disseny. La indústria passa de ser fabricació a ser el lloc on es materialitzen la innovació i la tecnologia en general: aquesta va ser la idea central de la industrialització japonesa després del 1945. D'aquí el paper central que la indústria ocupa avui en tots els projectes dirigits a transformar les economies avançades per respondre als desafiaments actuals. En el cas espanyol, la transformació necessària per augmentar la productivitat de l'economia passa per la participació en els grans projectes industrials europeus, que serviran d'orientació a la resta d'empreses i de sectors. Aquesta participació no serà possible, naturalment, sense la col·laboració entre empreses i estat.

Recordem que la indústria imposa una disciplina: els rellotges han de marcar la mateixa hora tant per al bon funcionament de la xarxa de ferrocarrils com per a una correcta gestió d'estocs i per al rendiment desitjat d'una cadena de muntatge; de la mateixa manera, l'activitat industrial exigeix rigor en la confecció de projectes i plans. Aquesta disciplina és per descomptat útil, però no cal ignorar el seu costat fosc: tendeix a convertir el treballador en servidor de la màquina, i violenta així la seva naturalesa. El 1848, Anthime Corbon, vicepresident de l'Assemblea Constituent francesa, lamentava que l'obrer es veiés obligat a "patir les conseqüències deplorables d'una necessitat embrutidora". Tots hem vist imatges d'aquest embrutiment.

El progrés tècnic, que pot utilitzar-se per prescindir de personal o per fer-lo més productiu, obre un horitzó de més llibertat en l'organització de la feina; potser aconseguim així que es compleixi el desig de Corbon: "Que la mecànica s'encarregui cada vegada més de les tasques simplificades, [i que el treballador rebi] un ensenyament que no només el salvi de l'embrutiment, sinó que l'inciti a trobar el mitjà per manar la màquina en lloc de ser ell mateix la màquina sotmesa". Com passa en molts altres casos, l'ésser humà té la capacitat de convertir qualsevol cosa en una benedicció o en un turment. Confiem que el retorn de la indústria sigui per al bé de tots.