Retornar el conflicte a la política

1. Fatiga. Qualsevol cosa va bé per buscar la confrontació i, a falta de coratge, per afrontar les qüestions importants hi ha en l’escena política una certa conjunció d’interessos a l’hora de magnificar els debats irrellevants per evitar les qüestions centrals.

El Govern ha ajornat les eleccions al 30 de maig, prèvia consulta a la resta de partits. Repeteixo el que ja he dit: em sembla un error. Aquest govern porta ja un any esprement la seva provisionalitat i costa imaginar que pugui donar res de bo. La darrera prova de la seva incompetència és no haver estat capaç d’organitzar les eleccions en el dia i l’hora previstos.

Però hi tornem a ser: l’entreteniment estèril en batalles menors. Ara ha vingut la pluja de recursos per revertir la decisió del Govern i tornar al 14 de febrer. Què hi guanyem? Més dialèctica de la confrontació, més sospita que les decisions sobre la data electoral no tenen a veure amb la salut ni amb cap causa de força major, sinó amb els interessos personals i de partit. És a dir, anar afegint desconfiança a la desconfiança. Les eleccions en mans dels tribunals; ja tornem estar com sempre: els jutges acaben decidint. Encara que, en aquest cas, no tenen disculpa els qui han governat aquest país i, en quaranta anys, han estat incapaços de fer una llei electoral, dividits entre el vot proporcional (valor igual per a cada papereta) i el vot territorial (que desiguala en favor del territori i que és afavorit per la legislació espanyola actualment vigent).

Amb una situació tan complicada com l’actual, de res serveix perllongar l’agonia, tot i sabent que el fet d’anar a votar no garanteix que les boires escampin. Vivim un clima de desgast i fatiga, barreja de la pandèmia, de la llarga ressaca de l'octubre de 2017 i d’unes estratègies polítiques esfumades. Els que insisteixen –com Junts per Catalunya– en el programa de màxims, no el concreten perquè en realitat no tenen una proposta creïble per dur-lo a terme. Esquerra necessita assumir sense complexos el que Junqueras diu, per a escàndol dels seus socis adversaris: que “amb un 50 per cent en contra la independència no és possible”, que l'única via, per llarga que sigui, és sumar, perquè “allunyar-se de la gent fa el projecte petit i perdedor”. Una invitació a parlar del camí a seguir, més enllà de les promeses màgiques, llegint correctament les relacions de forces i el marc en què estem, és a dir, Catalunya, Espanya, Europa. No es pot viure eternament de l’encanteri quan ja es coneixen perfectament els límits del possible.

Hauria de ser un moment de trencar fronteres i superar el simplisme de la confrontació però és un exercici ple de contradiccions. Per exemple: el PSC, per un cantó, apel·la a Esquerra i els comuns, però, per l'altre, ajorna, en funció del calendari de les eleccions, el moment de l’indult, per por que li impedeixi recuperar vots dels decebuts votants de Ciutadans. Els comuns, que són els que més es belluguen en territoris fronterers, lluiten per marcar la seva diferència dins de les regles del joc d’un govern de coalició en què són minoria. La dreta, per la seva banda, segueix a pinyó fix: mai ha tingut un projecte genuí per a Catalunya. Sempre l'ha vist com un territori apatxe. I, per tant, no coneix altre llenguatge que la colonització.

2. Eleccions. Les eleccions són necessàries perquè cal sortir de l’atzucac. La primera raó de la urgència és molt prosaica: renovar un govern gastat que està cada cop més descolorit i recuperar la plenitud del funcionament del Parlament. La segona i principal és entrar en una nova etapa amb una agenda ampliada (no només del Procés viuen els catalans) que ajudi a obrir la confrontació al diàleg. Un pas imprescindible per a allò que tants reclamen però que no és clar que tots vulguin: el retorn del conflicte a la política. Que sentin el risc de quedar aïllats els que no ho volen, els que necessiten el protagonisme dels tribunals per viure, que, no ens enganyem, n’hi ha als dos costats.