‘Fargo’, retrat de l’estultícia tòxica

M’he empassat quasi d’una revolada les tres temporades de Fargo. Els dies de confinament, d’hores per omplir tancat a casa, et permeten abonar-te al consum compulsiu de ficció enllaunada. Les sèries són un fenomen molt interessant, llargament estudiat i teoritzat per persones que en saben de veritat. Només una petita aportació: veure sèries, empassar-se capítols fins a quedar estabornit, abonar-se a les trames addictives, autoconclusives, tramposes, impregnades d’algun edulcorant que fa que sigui tan difícil desenganxar-te’n, és un exercici que té la seva gràcia. Sempre que, esclar, no t’oblidis que hi ha més maneres de consumir i de gaudir de la ficció. I que la mirada pausada, contemplativa, lenta i silenciosa també és una opció vàlida, satisfactòria i necessària. La mirada del cinema, de la música que es pren el seu temps per explicar-te històries. No ho oblidem, sisplau, conservem la capacitat versàtil de la nostra mirada, ensenyem als altres a educar-la de moltes maneres diferents.

Dit això, Fargo és una sèrie excel·lent. Recorda, per descomptat, la pel·lícula homònima dels Germans Coen, que li fa d’inspiració i de guia espiritual. Aquell lloc on, com deia l’eslògan, mai passava res. Fins que va passar. Els personatges beuen dels de la pel·lícula. Cada temporada té la seva pròpia personalitat, amb petits vasos comunicants en què injectes coherència i fan excitar les fragàncies. La sèrie té uns quants leitmotivs transversals. L’ambició desmesurada, la criminologia com a art quirúrgic i morbós, la màfia com a motor de tantes pulsions d’aquest món i, sobretot, una capacitat de fascinació pels personatges inútils, per aquells buròcrates sense talent capaços de posar mil i un pals a les rodes perquè sí, aquella estultícia tòxica que habita entre nosaltres i que emmetzina el dia a dia d’aquells que desitgen un món just, harmònic, fàcil de ser habitat i gaudit. Per sort, la llum acaba enterrant la mediocritat. Fargo és tan fascinant perquè identifica tot allò que ens emprenya i fa el miracle d’esborrar-ho, la fi de la capa de la terra. Un miratge, sens dubte, una llicència poètica, un recurs de ciència-ficció.