El (re)trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva joventut, ara una encantadora octogenària. Aquesta seqüència prosaica, aparentment sense cap èpica, en realitat en té molta, d’èpica. Encara que sigui una èpica agredolça.

He vist fa poc una pel·lícula, Nebraska (2013), que m’ha impressionat. La va dirigir Alexander Payne, el mateix director d’un altre film del qual guardo un excel·lent record: A propòsit de Schmidt, amb Jack Nicholson de protagonista.

A Nebraska es mescla el drama amb moments de tendra comèdia. L’estructura del guió és el d’una road movie i els personatges centrals són el Woody (Bruce Dern) i el David (Will Forte). Woody Grant és un home vell, mig senil, que es mou pesadament. La seva dona no deixa de reprotxar-li ara allò, ara això, i no el comprèn en absolut. El fill gran se sent un triomfador perquè, gràcies a una baixa, ha aconseguit presentar les notícies de la televisió local. El David, l’altre fill, viu una existència rutinària. Surt amb una noia que no sembla que valgui gaire la pena ni que a ell l’entusiasmi, i treballa en una botiga d’electrodomèstics.

La vida de l’ancià es va exhaurint al caire de l’absurd. La mare i el fill gran estan decidits a portar el Woody -que no fa altra cosa que causar problemes i maldecaps- a una residència d’ancians. A treure-se’l de sobre. El David, en canvi, no ho té clar.

Ara el Woody està obsessionat per recollir un premi d’un milió de dòlars que, segons una carta de propaganda que li ha arribat, li ha tocat en un sorteig. Tothom menys ell s’adona que és una enganyifa, una mentida publicitària. Però ell hi vol anar com sigui. S’escapa de casa un cop i un altre en direcció a Lincoln, Nebraska, on suposadament s’ha de recollir el premi.

La tossuderia del Woody acaba fent que el David decideixi portar-lo des de Montana, on viuen, fins a Nebraska. Serà l’única manera que s’adoni que li han aixecat la camisa. Que no hi ha premi. Pel camí s’aturaran a Hawthorne, on el Woody va néixer i es va fer adult.

Com sempre, el viatge és la història d’un descobriment. En aquest cas, és el David qui descobreix. Descobreix qui és el seu pare. Perquè en realitat no en sap pràcticament res, d’aquell tipus energumènic, fracassat i mig alcohòlic amb qui va créixer.

El guió és senzill i cronològic. La pel·lícula, plena d’espurnes de genialitat, de situacions tristes i d’altres d’entranyables o divertides, retrata la naturalesa humana amb crueltat, és a dir, amb realisme, encara que sigui crueltat continguda. Alguns diàlegs entre pare i fill resulten memorables.

Nebraska desprèn una bellesa trista, sovint sòrdida, però irresistible. Impossible d’ignorar. Filmada en blanc i negre, és també un retrat desolador del Midwest, de l’Amèrica blanca rural i deprimida, amb pobles lluny de tot on habiten persones amb vides insubstancials, sense solta ni volta, o amb la maldat a flor de pell. És un retrat devastador i que, d’alguna manera, explica, premonitòriament, d’on surten la frustració, el ressentiment i l’enuig que tan bé va saber explotar Donald Trump per guanyar a la Casa Blanca.

Quan som infants imitem els pares, que solem veure com a figures totpoderoses, plenes de llum. Més tard, en l’adolescència, a vegades els odiem sulfúricament, fins i tot sentim rancor. A mesura que ens anem fent grans comencem a mirar els pares amb uns altres ulls. Amb uns ulls, diguem-ne, més fraternals. Més comprensius i acollidors. La maduresa vol dir, finalment, reconèixer-nos en el mirall dels nostres pares. Amb les seves ombres i les seves virtuts. Entenent-ne els límits, però també apreciant-ne les grandeses. Coneixent els condicionants que van haver d’encarar i les sorts o les dissorts que l’atzar els va regalar. Sovint identifiquem en ells també bastantes de les nostres flaqueses i de les nostres virtuts. Tot plegat ens fa retrobar-nos o trobar-nos (com és el cas a Nebraska ) amb ells d’una manera més honesta, i estimar-los més sincerament. Més autènticament.

Dèiem al principi d’aquestes ratlles que el Woody, el vell xaruc, condueix una pickup carregada amb un compressor. Reivindicar-se davant els seus veïns, davant aquells amb qui va criar-se, contra la mediocritat de la seva vida, contra els errors comesos, contra la manca de sentit, contra ell mateix, és la seva victòria final. Ha arribat el seu moment de glòria. El David, el fill ajupit perquè tots creguin que el Woody condueix sol el vehicle, entén tot això perfectament. N’ha acabat esdevenint absolutament còmplice. I està content. I per primer cop a la vida se sent orgullós del seu pare. I, alhora, també d’ell mateix.