La revenja espectral de Joan Barceló
Jo vinc d’un planeta surrealista. Veureu, quan jo era petarrell, a mig dinar, m’enviaven al celler a buscar aigua. Quan obria la porta, estellada com per trets d’una guerra, i pintada d’aquell granat aprofitat per no tirar el pot, aleshores la meua careta de llambric espasmòdic i mig cos de corderet es reflectien al vidre que ballava swing només tocar la maneta. Aquell nen que veia no era jo. No em reconeixia. Als 9 anys ja vaig prendre consciència de la meua no existència.
Ningú em va saber donar explicació d’aquell fenomen vidriós paranormal. I van passar els anys i les alegries de xeringa i les penes de serra elèctrica. Però el 1998 vaig començar a suar com un pollastre de granja tropical. Estava acabant la carrera i em quedava algun examen. Feia temps i vagava a la Happy Books del barceloní Pelai com ànima en pena. Tot el que tenia a veure amb fantasmes, ectoplasmes, esperits m’atreia com l’imant a la magnetita o la magnetita a l’imant. I allà tenia el llibre llençol blanc: Miracles i espectres. El vaig comprar només per una raó: deia que l’autor era de Menàrguens i allò ja em semblava espectral. Qui era? Joan Barceló. El llibre em va canviar la vida i vaig començar a deixar de ser fantasma.
No us espereu un miracle. Vaig tardar cinc anys a llegir el llibre. El 2003. L’any que deixo de ser espectre. Hi ha molta Thermomix existencial pel mig però Barceló també m’ajuda a treure’m el llençol. Fins aleshores jo no em reconeixia enlloc. El meu món, el meu paisatge, la meua gent, els meus sentiments no existien. I al llibre de Barceló trobo un mirall on em reconec. El llibre explica la realitat de l’Oest de Catalunya, de la Terra Ferma que es desferma, del Ponent Imponent com ningú ha fet. Barceló explica qui som perquè som així. Només a mi? No! Barceló és un coet xiprer que viatja a la Lluna. És galàctic. Extraterrestre per terrestre. Barceló és un dels millors escriptors catalans, mundials i siderals. Barceló és un Stanley Kubrick de la literatura: fa novel·la, contes per a nens i grans, poesia, teatre, periodisme... I tot ho toca bé. Però hi ha gent a qui no li agraden els fantasmes.
El 1979 Barceló presenta Miracles i espectres al Premi Mossèn Alcover. Com explica Miquel Àngel Riera, membre del jurat, n’hi ha que no li van voler donar el premi a una obra excelsa: “Eren, aquells, uns moments en què la genteta a qui molesta la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant amb què tu l’empraves va ser judicada, pens, poc oportuna. Topares amb un mal moment”. Barceló feia por pel que deia i com ho deia. Barceló és el mirall del nosaltres. I es va trencar el 25 de juliol de 1980. Tenia 24 anys i moria com va viure.
Els fantasmes no moren mai. Ara, Barceló se’ns apareix com la porta que fa repicar el vent. Comanegra reedita Pare de rates. Pagès ho ha fet amb Viatge enllunat. I a finals d’any Fonoll reeditarà Miracles i espectres (recordo el Nadal de 2018, que dic al Jaume i el Josep que han de ressuscitar sí o sí el llibre). Ara, si no teniu por, podeu llegir un fantasma. No us equivoqueu, analfabets de l’existència. Si ara apareix Barceló és per una raó: perquè com mai el país està buit. Perquè com mai la Catalunya buida és Barcelona. Perquè com mai necessitem que ens expliquin qui som. No us equivoqueu, sectaris literaris. Barceló escolta sa padrina fent ganxet d’un univers de món antic oral. I a molts no us agradarà d’on és i el que diu i com ho diu perquè és la realitat real. Ell, que es va catalanitzar al seminari. “Vaig aprendre-hi el català llegint salms”. Ell que diu que “Hi ha poetes que van pel món dient «m’ha influït Carles Riba» i coses així. A mi m’ha influït el Capitán Trueno, l’Astèrix, Mortadelo y Filemón i l’Hombre Enmascarado. Però el que més m’ha flipat és el paisatge”. Perquè Barceló us diu: “Jo soc lleidatà i ruralista”. Per això Barceló és oníric, còsmic, perquè porta a la pell una cartografia desconeguda. L’astronauta us parlarà del futur d’un nou planeta. A l’Oest s’inventa el surrealisme perquè aquí la realitat ha estat tan bèstia que els homes, els cucs i els sentiments no han pogut mirar enlloc més que a la terra. Esllomant-se. Matant-se a treballar. Cultura de xapo, supervivència, de brillo. Aquí broten els Supermans. Ionquis de l’existència. Imantats a la vida. Som la fruita del patiment mossegada per l’esperança. Terra i terra. Realitat de realitat. La realitat és al quadrat i per això acaba sent surrealisme. Quan la realitat t’escanya poder respirar és el surrealisme. La revenja de Barceló és donar-nos aire quan més ens ofeguem. Barceló és el nostre fantasma.
