Revenja i mort en una Venècia decadent

BarcelonaEl director d’escena Pier Luigi Pizzi, que farà 89 anys al juny, s’esmuny amb agilitat entre els periodistes que l’esperen a l’escenari del Liceu. “En el melodrama no hi ha realisme”, diu mentre mira els sinistres elements escènics de la producció de l’òpera d’Amilcare Ponchielli La Gioconda, que ja va dirigir el 2005 al Liceu, i ara hi torna amb un doble repartiment encapçalat per les sopranos Iréne Theorin i Anna Pirozzi. “En el llibret l’acció passa a la Venècia del segle XVII, però jo la vaig portar a finals del XVIII, quan la Sereníssima República s’està morint. L’obra comença amb un carnaval on la festa es barreja amb la mort. És una Venècia gris, emboirada, que no està inspirada en les pintures de Canaletto sinó en les de Turner”, continua Pizzi, i podria seguir hores i hores explicant les interioritats d’una producció de la qual es faran onze funcions de l’1 al 15 d’abril. La Gioconda, estrenada el 1876,és “el drama de la solitud”, afegeix sense oblidar-se de dir que la història d’aquesta òpera és “molt complicada” i que per això li agrada que els cantants siguin “molt clars en la dicció”.

Pizzi, llegenda viva de l’escena operística, poètic i mundà, admet que el temps i la tecnologia han jugat a favor d’aquesta Gioconda coproduïda pel Liceu, el Real i l’Arena di Verona. Tot i així, on més canvis ha introduït és en el vestuari del tercer acte, que era “massa fúnebre”. I mira cap a les dues escales laterals (que desemboquen en el canal) on es desenvoluparà bona part del ballet de la Dansa de les hores del tercer acte. “La coreografia és la mateixa que el 2005, i també la ballarina principal, Letizia Giuliani”, recorda Pizzi. Aleshores el ballarí va ser Ángel Corella, i ara serà Alessandro Riga, primera figura de la Compañía Nacional de Danza.

Uns minuts més tard, a la sala de premsa, Pizzi alimenta un estimulant debat amb Guillermo García Calvo, director musical d’obediència wagneriana que debuta al Liceu amb La Gioconda. “A Ponchielli, al contrari que a Verdi, li faltava el do de la síntesi”, diu Pizzi. “No hi estic d’acord. La partitura és llarguíssima, però la música està escrita d’una manera molt compacta”, replica García Calvo. I Pizzi, divertit, tanca el diàleg: “Verdi l’hauria fet amb mitja hora menys”. És un debat enriquidor perquè tant l’un com l’altre escampen idees amb voluntat didàctica. El director musical entén que Ponchielli lliga Verdi amb Puccini, però també considera que la “introspecció psicològica dels seus personatges” connecta amb la Tetralogia wagneriana. “Em sento com a casa dirigint Ponchielli”, diu.

Tant ell com Pizzi coincideixen en destacar la bona feina dels cantants, barreja de joventut i experiència: a més de Theorin i Pirozzi, Dolora Zajick, Ketevan Kemoklidze, Ildebrando D’Arcangelo, Carlo Colombara i els debutants al Liceu Brian Jagde i Stefano La Colla, entre d’altres. “Els assajos han sigut molt creatius i productius, tot el contrari de la rutina, el gran enemic en aquest món”, diu García Calvo amb un entusiasme que poc abans era admiració mentre escoltava Pizzi explicant anècdotes sobre Maria Callas i Montserrat Caballé.

La intel·ligència de Caballé

“Amb Maria Callas no hi vaig arribar a treballar, però sí que la vaig conèixer i era molt interessant parlar amb ella. Era art pur. Callas va descobrir que el final de La Gioconda no s’havia de fer amb virtuosisme tècnic, sinó amb expressivitat dramàtica”, explica Pizzi, que també elogia Caballé, “un geni d’una intel·ligència extraordinària”, i alhora recorda amb humor la impuntualitat de la soprano barcelonina.

“Amb la Montserrat hi vaig treballar moltes vegades... i sempre arribava tard als assajos. El seu pare es va morir tres o quatre vegades, encara que tots sabíem que la Montserrat arribava tard perquè estava fent recitals arreu del món”, diu Pizzi, que guarda dos records especialment memorables. Un, el rol d’Elisabetta de Don Carlo que Caballé havia de cantar a Verona el 1969. “Va arribar un dia abans de l’assaig general perquè havia tingut un problema al genoll. I sí, tenia unes ferides pràcticament obertes i necessitava que l’ajudessin dues infermeres. Va seure i va cantar davant de 15.000 persones amb una veu que no oblidaré mai. Era una heroïna”. L’altre moment va ser una Semiramide que cantava amb Marilyn Horne. “La Montserrat va arribar als assajos dues setmanes tard i ni tan sols se sabia l’ària més important. Quan va sentir cantar Horne, que s’havia enfadat pel retard, es va agenollar davant d’ella. Va ficar-se-la a la butxaca”, explica Pizzi.