El revés a Llarena i la relliscada de Sánchez

BarcelonaLa justícia espanyola ha tornat a quedar tocada amb la resposta del Regne Unit a la petició d'euroordre contra l'exconsellera d'Educació Clara Ponsatí, exiliada a Escòcia. La policia britànica ha rebutjat tramitar de moment l'ordre de detenció que el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va enviar dimarts. Un nou revés internacional. Val la pena aturar-se en els arguments de la negativa britànica. Les autoritats policials consideren que la petició espanyola "és desproporcionada en relació a la legislació del Regne Unit" (tot i que hores després es van disculpar per l'adjectiu utilitzat) i inclou una reclamació extra rellevant: "Si tenen al seu poder informació sobre l'historial delictiu previ de la persona [Ponsatí], o qualsevol altra informació relativa a la gravetat de la infracció, remetin-la a l'oficina de Sirene al Regne Unit [que és qui tramita les euroordres] i tornarem a avaluar la decisió de no certificar per ara l'ordre de detenció europea". Evidentment, aquesta petició es fa sabent que la justícia espanyola no disposa de cap "historial delictiu" de Ponsatí, cosa que mostra la voluntat de deixar en evidència la desproporció.

La pretensió del Suprem que, un cop dictada la sentència contra els presos polítics, l'entrega dels exiliats cauria com fruita madura, comença a trontollar. En el rerefons d'aquesta manca de càlcul hi ha la mateixa realitat de la sentència, una construcció més política que pròpiament jurídica i, per tant, molt discutible en termes tècnics. El fet, per exemple, que en les 59 pàgines sobre les quals es basa la interlocutòria que fonamenta l'euroordre, el nom de Ponsatí només hi surti esmentat dos cops i sense esmentar exactament el seu rol en la suposada sedició, ja denota el tarannà amb què s'actua. És com si el Suprem no veiés la necessitat de filar prim i posés una suposada lògica política –la mal entesa solidaritat entre estats– per sobre de la lògica jurídica.

Aquesta mateixa confusió de lògiques i poders, sumada als nervis electorals, està provocant una vegada més errors de gruix del govern espanyol. El primer va ser la reacció fora de lloc de la vicepresidenta Carmen Calvo, quan, saltant-se la més elemental separació de poders pròpia d'un estat de dret rigorós, es va permetre llançar una amenaça velada al govern belga si no retornava l'expresident Carles Puigdemont. La relliscada ha tingut continuïtat en el mateix president Pedro Sánchez, que al debat dels candidats va prometre l'extradició de Puigdemont i després, preguntat pels periodistes, ha donat a entendre que la Fiscalia actuarà com a mera corretja de transmissió de la Moncloa, una altra evident falta de respecte per la separació de poders. El mateix Sánchez que insinua ara que la Fiscalia està a les seves ordres per forçar el retorn de l'expresident català, fa un any declarava que "el govern no dona instruccions a la Fiscalia, que és independent". Tants desajustaments no fan sinó evidenciar el que la propaganda institucional d'Espanya Global no aconsegueix tapar: una preocupant feblesa democràtica.