¿La revolta catalana o la revolta dels catalans?

Hola. Mai m’he tret de la closca el que explica el poeta Jaime Gil de Biedma. Passa durant la postguerra a la universitat franquista. Cada matí dos professors se saluden de la mateixa manera. “Hola, Amor”, diu un. “Hola, Vida”, respon l’altre. ¿Gais sortint oralment de l’armari? ¿Una relació homosexual feta pública? No. Senzillament se saluden pel seu cognom. Les paraules diuen el que diuen però també volen dir altres coses. Les paraules són sardines fresques, espasmòdiques, excitades: s’esmunyen de les mans. Les paraules ballen rock’n’roll, sardanes, reggaetton.... Les paraules avui són rosses i demà panotxes. Les paraules són un problema per a tots però, especialment, per als catalans. Aquí ens empresonen més que ens alliberen. Perquè les paraules són un passaport: el tens o no el tens. No sortim del franquisme. ¿Voleu una altra història?

El xèrif literari Josep Vallverdú me l’explica i la deso a la meva closca disc dur. El 1966 tradueix al català el llibre de l’historiador britànic John H. Elliott: The revolt of the catalans. La censura diu: no. Que no es pot titular La revolta dels catalans. Per què? Perquè les paraules... I la dictadura titula: La revolta catalana. I així ha quedat pels segles dels segles. Amén. De catalans a catalana. Del substantiu a l’adjectiu. De les persones amb noms i cognoms a un fet anònim. Del nosaltres fet de suor i sang a l’objecte fred, esterilitzat. Perquè els catalans no es revolten i només hi ha revoltes indescriptibles, imprecises, inconegudes. Així s’escriu la història. Així es viu o es mor. Les paraules són biològiques i decideixen el destí. Les paraules poden ser una garjola. Les paraules poden tancar amb pany i forrellat que hi ha darrere un llibre, una veritat, una vida. Una sola paraula pot asfixiar milions de paraules d’aquells catalans de la Guerra dels Segadors. Una sola paraula pot escanyar aquells catalans, armats de paraules de raó, de veritat, combatent la decadència de l’establishment dels Àustries. Paraules contra les paraules de l’imperi de la ficció que crea Castella (Consejo de Castilla) passant-se pel forro les Constitucions i els Drets dels Catalans. Castella diu: no amb paraules. I redacta una Espanya de ciment i calés. Espolien, abusen, roben a Catalunya. Amèrica ja no dona els diners que donava. Castella és ludòpata. L’Espanya falsa que construeix és una màquina escurabutxaques. I Catalunya a pagar la festa, la malaltia, l’addicció. Les seves paraules d’espasa i canó no respecten les paraules de les lleis i les persones. Les paraules del comte-duc d’Olivares, mà dreta de Felip IV : “ Al diablo las Constituciones! ” I estripa les paraules de les lleis, de la història, de la realitat, de la veritat. I imposa les seves paraules letals. Els catalans diuen: no. Comença la Guerra dels Segadors. Guanyen unes paraules clau: Castella, Madrid, Monarquia. Perden unes altres paraules: la Catalunya Nord; tot Catalunya, els catalans. El país entra al diccionari de la derrota absoluta. El proper vocable ja es prepara a França: Felip V. Ens han guanyat les paraules. Ens han definit la vida. Muts i a la gàbia.

Les paraules diuen el que diuen però també volen dir altres coses. Avui el Consejo de Castilla és el Tribunal Suprem: l’estat nacional-judicial espanyol. De França ens envien el monarca de la mala educació immoral: Valls. Les paraules lliurement capgirades, adulterades, ficcionades les pot dir l’adjectiu de l’adacolauisme; les empresonades, escanyades, asfixiades, els substantius de carn i ossos: Quim Forn. Ens diuen que unes paraules són superiors, les altres inferiors. Guerra de paraules: guerra de segadors lèxics. Comença una nova era per definir. La sentència del judici, els nous ajuntaments, la Generalitat... Caldrà posar paraules al futur. Davant l’imperi de les paraules mentideres i assassines de sempre només ens queden les paraules reals, veritables, de suor i sang. Davant dels adjectius amorfs els substantius de persones. Que no us tallin la llengua. Que no us diguin que no podeu dir. Potser som una nació però també som una narració. Potser som herois morals però també som herois reals. Si som és perquè som una paraula, un nosaltres fet de paraules, un país de mots. I mai se’ns pot definir com un Adeu, si som és perquè repetim: som un Hola. La revolta dels catalans és també de les paraules: que les darreres no siguin les d’un epitafi. Que les primeres siguin les d’un naixement. Davant del muts (i tartamuts) a la gàbia, recordeu que el bou es coneix per la banya, el català per la paraula.