La revolució plàstica de Miró també va esquitxar la poesia

Barcelona“Joan Miró no va fer diferència entre la poesia escrita i el poema plàstic: no escrivia amb la boca, sinó amb els ulls -recorda Vicenç Altaió amb el seu nou llibre al davant-. Miró i els poetes catalans dóna sentit a unes paraules que em va dir Jacques Dupin, el biògraf de l’artista, l’any 1993: «Es fa difícil comprendre el seu art sense conèixer la relació demiúrgica dels pagesos catalans amb la terra i la dels poetes amb la universalitat»”. Altaió ha dedicat tot un any -“amb els dies i les nits”, precisa- a escriure l’assaig de gairebé 300 pàgines que acompanya el llibre d’imatges en gran format en què s’aplega la majoria d’obra gràfica de Miró feta amb poetes catalans.

“Al llarg de la seva trajectòria, va treballar en 109 llibres de poemes, dels quals 22 estaven escrits per autors de les lletres catalanes -diu-. A més de posar imatges a clàssics com Jordi de Sant Jordi i Miquel Costa i Llobera, Miró es va centrar en autors contemporanis a ell, com és el cas de J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Carles Sindreu, però també de generacions més joves, com per exemple Joan Brossa, Joan Perucho, Salvador Espriu, Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol”.

Un volum de luxe

Miró i els poetes catalans ha sigut editat per Enciclopèdia Catalana i forma part de la col·lecció de llibres de luxe que, en anteriors entregues, s’han ocupat d’aplegar els Poemes visuals de Joan Brossa i l’ Obra catalana de Picasso. El tiratge és de 1.500 exemplars. El preu, 990 euros.

“A partir de la seva primera exposició a Barcelona l’any 1918, Miró va trobar la complicitat de referents de la primera avantguarda com Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix”, resumeix Altaió, que dedica les primeres 50 pàgines de l’estudi a resseguir l’amistat entre l’artista i l’autor de Sol, i de dol. Tots dos van néixer a Barcelona el 1893, i es van conèixer el 1917, tal com recorda Foix en una de les seves proses: “Jo tornava de Sitges, enlluernat [...] En Ricart [...] va assenyalar-me’l, anomenar-me’l i presentar-me’l, enmig de fums i carbonissa, a l’estació de tren de Vilanova, fosca i brogidora. Va dir-me, si fa no fa: «Crec que vós i en Miró heu nat sota la mateixa estrella». «Estrella de mar o estel del cel?», vaig fer jo. «Vós mateix...»”.

La relació professional entre els dos creadors va començar amb Gertrudis (1927) i va continuar amb KRTU (1932). “Era el món modern i feliç en què tota una generació va posar en marxa la seva carrera, empeltada de l’esperit de la República”, explica Altaió. No tornarien a col·laborar junts fins tres dècades més tard, al llibre col·lectiu Miró. Barcelona 1964 -en què també apareixien, entre d’altres, Joan Brossa, Alexandre Cirici, Juan-Eduardo Cirlot i Rafael Santos-Torroella-. Com a “culminació de les seves vides” van tornar-hi amb És quan dormo que hi veig clar i Quatre colors aparien el món, tots dos del 1975, el primer editat per Ricard Giralt Miracle i el segon per Gustau Gili. “Aquells anys Miró no deixà d’exposar arreu del món, malgrat que flaquejà de cames i de vista, i era ben present per Barcelona, on deixà escultures i murals públics a l’aeroport, al parc de l’Escorxador i al mig de la Rambla -escriu Altaió al llibre-. Foix tampoc no deixà mai de visitar cap de les exposicions que Miró féu per Barcelona, i es trobaven per les celebracions dels aniversaris, fins que pràcticament també perdé la vista”.

Diàleg entre avantguardes

Un altre dels poetes contemporanis a Miró va ser Joan Salvat-Papasseit. En la seva curta vida, que es va acabar el 1924 -poc despés de fer 30 anys-, “va oscil·lar de l’avantguardisme a la poesia lírica, de l’anarquisme al catalanisme i del rebel individualisme a esdevenir un dels poetes més populars de la poesia en llengua catalana”. En commemoració als 50 anys de la seva desaparició prematura, Miró va publicar Gravats 5 poemes. Salvat-Papasseit (Gustau Gili, 1974). Altaió descriu així la feina mironiana: “És com si amb quatre ritmes, que podrien ser quatre colors, provoqués el fet alquímic de la transformació i la conversió en l’acabat, l’or buscat”. Josep Carner és l’últim dels autors nascuts al segle XIX que apareix representat al llibre gràcies a una de les seves traduccions, Càntic del sol, de sant Francesc d’Assís, que Gustau Gili va publicar el 1975. El segle XX arrenca amb un dels grans avantguardistes catalans semioblidats, Carles Sindreu. Van treballar junts el 1933 en l’edició de Darrere el vidre, publicada per L’Amic de les Arts. “Sindreu trencava motllos i practicava un estil directe i esquemàtic”, recorda Altaió.

A Miró i els poetes catalans, la relació amb la primera avantguarda queda reflectida sobretot a partir de la fructífera amistat amb J.V. Foix. “Joan Brossa és el pont amb la segona avantguarda, per significació estètica i relació personal -recorda Altaió-. El que havia significat el binomi poeta-pintor, que de manera ben clara agermanava sobretot Foix i Miró, però també Foix i Dalí, ho acabaria representant Brossa amb molts pintors: Brossa-Ponç, primer, i Brossa-Tàpies, especialment; però també, de recules, Brossa i Miró”. Van treballar junts a Poemes civils (1960), i la relació va continuar a Cop de poma (1963), Oda a Joan Miró (1973) i Tres Joans (1978), aquests dos últims editats per Polígrafa. “Tan significatiu és el paper de Brossa durant la postguerra com el de Joan Perucho i, més endavant, el de Salvador Espriu”, diu Altaió.

Fruit de la col·laboració amb Perucho hi ha Miró. Àlbum 19 (1963) i Les essències de la terra (1968). Espriu Miró -editat per la Sala Gaspar el 1975, igual que els anteriors- explicita el vincle amb l’autor d’Assaig de càntic en el temple. “Miró va tenir una clara adscripció al catalanisme polític a través de la llengua”, defensa Altaió. Tot i la seva edat avançada, va ser durant la dècada dels 70 i a principis dels 80 que va estrènyer els vincles entre la seva revolució plàstica i la revolució escrita dels poetes: a la feina feta sobre versos de Foix, Brossa, Espriu i Salvat-Papasseit cal afegir-hi Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol.

El primer, que Vicenç Altaió defineix com a “avantguardista clàssic”, el va fer aparèixer en diversos textos del Dietari, a més de dedicar-li assajos i un poema a manera de pròleg a Lapidari (Maeght, 1981), selecció de textos anònims catalans del segle XV que Miró va il·lustrar amb “taques rodones de color”. Amb Miquel Martí i Pol hi va treballar en el Llibre dels sis sentits (Sala Gaspar, 1981), i el poeta va reaccionar amb aquest entusiasme: “Trobo que aquests Miró són d’una frescor, una vitalitat i una bellesa realment extraordinàries. Si la veritable bellesa és simplicitat -i jo penso que sí-, aquests aiguaforts són molt pròxims a la veritable bellesa, i per això resulten tan seductors”.