Riera: "Em sento preparat per fer el pas i veure el futbol des d'una altra perspectiva"

BarcelonaEl Barça, la Cultural Lleonesa, l'Osasuna, el Còrdova, el Deportivo de la Corunya, el Western Sydney Wanderers... De tots aquests equips Oriol Riera se n'emporta lliçons i experiències. Quasi vint anys més tard de posar-se les botes per entrar a la gespa dels camps de La Masia, abandona el verd per ocupar la banqueta. Amb il·lusió, serenitat i passió, Riera es prepara per a un nou repte.

Per què va prendre la decisió de deixar de ser jugador per dedicar-se a entrenar?

És una decisió que ve presa des de fa temps. Jo em vaig treure el primer títol d'entrenador amb 20 anys i durant tota la meva carrera he volgut tenir un futur com a entrenador. És una decisió presa més o menys des de Nadal. Al final anem fent anys i el tema físic i mental hi és. A més, també hi ha el tema personal de donar una mica d'estabilitat a les nenes, que en tinc tres. També és hora de posar-hi punt final perquè elles també tinguin estabilitat per poder créixer, que crec que ho necessitaven.

Com serà l’Oriol entrenador?

No canviarà res. Jo crec que a vegades ens compliquem massa la vida. He rebut missatges d'algun entrenador que em deia: "Ara et passarà això i això". Bé, ja ho veurem. Com a jugador ja he estat en situacions d'estrès, en situacions màximes, en situacions difícils, i les he encarat amb naturalitat i amb tranquil·litat. Sí que és cert que la perspectiva de veure el futbol i de lideratge és diferent. Em sento preparat per fer el pas i veure el futbol des d'una altra perspectiva.

Ha rebut ja alguna proposta?

La millor formació és la pràctica i l’experiència. Ara, de moment, tranquil·litat. El futbol està en un moment difícil. Ara tranquil·litat i estar amb la família. Jo crec que les nenes necessiten el seu pare ara mateix. S'han de fer les coses bé, com s'han fet sempre, passet a passet. Estic rebent ja alguna trucada interessant-se per mi.

Llavors arriba al Fuenlabrada sense tenir aquesta idea al cap, no?

Exacte. Quan poses el tres [arribant als 30] al davant, al futbol, t’ho diran el 80% dels futbolistes, vas any a any. Quan et sents motivat i amb ganes de continuar i físicament estàs bé, doncs et quedes un any més. Però sí que és cert que tornar d'Austràlia al futbol espanyol em va costar moltíssim. En l'aspecte físic, ja no arribava a segons què. Crec que un ha de ser responsable. Continuar i no poder estar al 100% no m’agradaria.

¿Ha passat moments complicats en els últims mesos com a jugador, amb els positius a la plantilla del Fuenla?

Ha sigut molt difícil. Ja no només aquestes últimes setmanes, sinó en els últims mesos. El que ens ha passat aquestes últimes setmanes i mesos amb el futbol ho podem extrapolar a la societat en general. És una situació d'estrès, complicada. Amb la meva veterania a la plantilla he intentat ajudar al màxim els jugadors. Molts d'ells, amb els que tinc més intimitat, ja coneixien la meva decisió abans de tornar a la competició i de compartir aquests onze partits.

Ha estat en moltes lligues d'arreu del món. Quina ha sigut la més complicada?

L'anglesa és la més complicada, sobretot pel model de joc que tenen. És molt anàrquic, molt físic, molt esbojarrat. I, esclar, jo venia d'un futbol en què des de ben petit hi havia un treball tàctic molt important, de no córrer per córrer, sinó córrer bé. Hi vaig estar sis mesos i quan vaig poder tornar ràpid, ho vaig fer.

També ha marxat a Austràlia. Com va arribar la proposta?

Jo acabo l'any a la Corunya, on va ser un any molt complicat ja des del primer moment, amb un pressupost ridícul comparat amb els altres equips, i ens va costar molt. Ja des del novembre-desembre estàvem pràcticament en descens, i no ens en vam sortir mai. El desgast va ser tan gran que tant la meva família com jo necessitàvem un reset. Em quedava un altre any al Dépor, però vam prendre la decisió que havíem de marxar. Hi va haver la possibilitat d'Austràlia, que portaven des del març contactant amb mi, i vaig acabar firmant a finals de juny. Va ser molt meditat, perquè et fa por. Tenia la referència de la meva antiga experiència, a Anglaterra, però, esclar, en aquest cas no te'n vas al costat de casa, te'n vas a un lloc a 24 hores en avió com a mínim. Vaig aprendre moltíssimes coses que segur que em serviran ara en el futur.

Al Dépor va viure moments molt durs, però també va fer història amb les dues salvacions seguides en les últimes jornades.

Jo hi vaig arribar al gener. Estaven en descens i havíem d'intentar mantenir la categoria. Al final vam poder aconseguir un empat agònic al Camp Nou, un 2-2 en el partit en què s’acomiada Xavi. Teníem un calendari molt complicat, però ho vam aconseguir. Al final tens un sentit de responsabilitat molt gran, i encara que la gent pensi el que vulgui, nosaltres sentim, almenys jo personalment, una responsabilitat molt gran amb el club on ets. Poder empatar al Camp Nou va ser una sensació de: “Sí? Això és cert? Ha passat?” L’any següent també ens vam salvar en la penúltima jornada, al camp del Vila-real. És cert que aquella temporada va ser diferent, més relaxada. La primera volta va ser molt bona, vam arribar fins a posicions de UEFA. Van ser moments molt diferents.

Sempre ha dit que té una relació molt especial amb l’Osasuna i la ciutat de Pamplona.

Jo arribo a Pamplona per firmar durant els Sanfermines i llavors comença una relació d’amor, ja no només cap al club, sinó també cap a la ciutat. Jo soc de Vic i la manera de fer que hi ha a Pamplona és molt semblant. A més, la manera que tenen d’entendre el futbol és molt semblant a la que tinc jo. També va ser el meu primer any a Primera Divisió, amb 13 gols, fent rècord, superant gent important. Sempre intento trobar dos o tres dies per poder anar cap allà a veure la gent i poder gaudir d'un partit al Sadar.

Si a Pamplona va viure el cel, amb el Còrdova, l’infern?

Va ser l'any més dur, perquè vam tenir molts problemes. Jo hi era com a quart davanter. La Copa del Rei em va donar moltes possibilitats i a partir de marcar el gol al camp de l'Alcorcón ja ho vaig jugar pràcticament tot. Al final, vam patir impagaments, no ens pagaven des del desembre. Jo econòmicament tampoc havia jugat en equips gaire grans i podia suportar un parell de mesos, però tampoc gaire més. La meva parella se'n va haver d'anar a Barcelona a treballar. Tot va acabar amb una llei concursal. Vam acabar jugant gratis molts mesos. Va ser complicat perquè al final els impagaments et porten a no guanyar els partits, a perdre partits inconscientment. El dia a dia es torna molt complicat perquè hi ha 25 persones en aquella plantilla, on cadascú és del seu pare i de la seva mare, cadascú gestiona les emocions i els moments completament diferent. Allà vaig fer un màster a nivell mental de gestionar situacions, vaig aprendre moltíssim.

Vostè es va formar entre l’Espanyol i el Barça, oi?

Jo amb 10 anys vaig firmar amb l'Espanyol. Em posaven un taxi i anava cada dia cap allà. Hora i mitja d’anada, hora i mitja de tornada, el dia que no hi havia trànsit. Molts dies també havíem de fer ruta per recollir els altres jugadors de la comarca. Amb tretze anys vaig firmar pel Barça. Allà va passar el mateix, taxi amunt, taxi avall, i perdia moltes hores. Van ser moments complicats i jo tenia sort que a vegades el meu pare es treia hores de la seva feina per venir a Barcelona a recollir-me i poder tornar abans. El dia que tenia examen, amb la furgoneta de la feina del pare, em posava darrere amb llum a estudiar. Amb la naturalesa pròpia d'aquests equips tan grans, hi ha una selecció natural. Tu arribes a final d'any i tremoles per veure a quina hora et citen: si et citen a primera hora, molt bé, però si et citessin a l’última és que te'n vas fora.

Amics i records amb gent que té el mateix model de vida de futbolista.

Fixa-t'hi, ara tenim un xat els de La Masia dels que vam néixer l'any 86. Jo vaig arribar al Barça amb 13 anys i vaig marxar-ne amb 19. Hi ha fins i tot gent que va arribar una mica abans. Ara amb el coronavirus no hem pogut quedar, però ja hem parlat de quedar en algun lloc d'Espanya, perquè hi ha gent d'arreu d'Espanya. És una sort que durant els anys hagi pogut mantenir el contacte amb molts d'ells, i a d'altres els he recuperat ara, fins i tot molts que ja han deixat el futbol o el van deixar quan vam veure que no podien: un és infermer, un altre professor…

La connexió entre vostès suposo que era diferent que amb la resta de joves.

L'adolescència la gent la viu amb gent de carrer anant a la plaça a fer un gelat. Nosaltres vam créixer junts parlant de futbol. Jo m'he perdut moltes hores dels amics que tenia en aquell moment, que se n'anaven al cine i jo no podia, a jugar un partidet i jo no podia… però és el teu somni, així que, benvingut sigui. Per això aquesta relació amb la gent de La Masia és més forta.

Com es va sentir quan el van convocar amb el primer equip?

És el moment en què esclata una bombolla. Era al matí i jo era al col·le. Devia portar unes dues hores de classe i just em truquen. Em diuen que reculli les coses, que ja havien parlat amb l'escola. Em semblen tots gegants. Fins i tot Saviola, que era petit, em semblava immens. El cervell funciona molt estrany i no reté tot el que li demanes. Aquell dia va passar volant.