Els riscos del toreig
Pedro Sánchez va sortir en la sessió d’investidura a exigir al personal els vots que el facin president. Amb aire torero va instar el PP i Ciutadans a donar-li el suport necessari per renovar a la Moncloa i governar així amb l’aprovació que li permeti navegar en les aigües tempestuoses de la postsentència del Procés i potser -amb un coratge que de moment és una incògnita- encarar el problema de l’arquitectura territorial d’Espanya. Sánchez sap o hauria de saber perfectament que només pot comptar amb els socis de la moció de censura contra Rajoy, però vol deixar en evidència davant l’electorat, l’Íbex i Europa que són les forces de la dreta constitucionalista les que el tiren en braços d’Unides Podem i, com va dir Abascal, dels “vots dels enemics de la nació espanyola”, abans d’acomiadar-lo amb un “me apiado de su destino y que le juzgue la historia”. Tra-trá!
Però Sánchez va pecar d’autoconfiança i Pablo Iglesias el va envestir. Iglesias va immolar-se divendres passat, però no té intenció de portar UP a un suïcidi col·lectiu actuant de comparsa del PSOE. Després d’unes hores de silenci, Iglesias va rebentar la negociació advertint que no seran una presència decorativa i que UP pot quedar fora del govern, però també fer miques les possibilitats de Pedro Sánchez. El flirteig de Sánchez amb el PP i Ciutadans mentre negociava gasivament amb UP a tres dies de la investidura definitiva pot acabar portant-lo a la infermeria.
