Qui riu últim riu més a gust
És estrany, molt estrany. Les comèdies de Shakespeare mai no han tingut el favor del públic que han obtingut, des del segle XVIII, les seves tragèdies. Llevat potser d’ Al vostre gust i del personatge de Falstaff, que apareix en tres dels seus drames, les comèdies sempre han provocat una certa condescendència, com si fossin un divertimento considerat, en el millor dels casos, ocurrent i entretingut, o fins i tot brillant, però sense que els sigui reconeguda la profunditat que de manera unànime s’elogia a Lear, Hamlet, Macbeth i Otel·lo. I és estrany, molt estrany, perquè la genialitat de Shakespeare, al meu entendre, es mostra en tota la seva esplendor en la maquinària de la ironia i l’enginy d’aquests artefactes còmics amb els quals penetra en les profunditats de l’ànima humana amb una inclemència i amb una bondat que estan absents, pel seu abast, gairebé nihilista, dels drames i tragèdies.
I és que és difícil abordar les grans veritats amb un somriure als llavis: però, quan passa, arribant a una certa veritat i sense perdre el somriure, el resultat que ens queda a les mans és sorprenent, imprevisible, preciós. La professora Maria Josep Balsach va escriure que “l’art està lligat a tot allò que l’home posa en perill, a tot allò que se situa -i el situa- fora del món, fora de la seguretat i de la intel·ligència del món al qual només li pertany l’esdevenidor”. A ella li dec el descobriment d’aquesta intuïció fulgurant, expressada per Maeterlink: “Ens pensem que hem descobert una cova secreta plena de tresors, i quan sortim a la llum del dia ens trobem pedres falses a les mans. I, amb tot, el tresor brilla encara en la foscor, immutable”. No trobo millors paraules per definir les meravelles incomparables a què ens acosten les grans comèdies de Shakespeare, plenes de grans veritats, dures i lluminoses com els diamants.
Per això, ho confesso, corro als escenaris solvents quan sé que s’hi presenta alguna de les seves comèdies. I el Teatre Lliure, exemplar també en això, n’ha fet algunes de memorables al llarg de la seva magnífica història, com aquell Al vostre gust que va marcar tota una generació d’espectadors, entre els quals tinc el privilegi de comptar-me. I així ha tornat a passar amb Nit de Reis, l’últim prodigi de la tropa del jove Lliure, dirigida de nou per un Pau Carrió que no deixa de sorprendre amb el seu talent i la seva intel·ligència escènics. Nit de Reis, a judici de Harold Bloom, és “la més gran de totes les comèdies pures de Shakespeare” i “la més divertida” de les seves obres, “una farsa d’altura” que ens deixa al caire de l’abisme, quan “alguns dels seus versos aparentment més incidentals reverberen infinitament”.
On rau la seva grandesa? Potser en el fet que tothom, excepte Feste, “està essencialment boig sense saber-ho” i que, per això, “provoca pensaments que estan a massa profunditat per fer riure”. L’obra desplega una burla (contra Malvolio, el més seriós de tots els seriosos) que supera els límits del sadisme, fins a provocar l’autodestrucció del personatge. Nit de Reis, sentencia Bloom, és “un mirall deformant que gira en cercles com una baldufa”.
Vista la lliçó de sang i drama que han deixat al seu darrere les grans revolucions modernes, potser aquí a Catalunya ja hem après que l’única revolució per la qual val la pena jugar-se-la és aquella que porta somriures en lloc d’armes, canons i repressió. La saviesa popular, en castellà, n’ha fet refrany: Quien ríe el último, ríe mejor. M’agrada una de les seves versions al català: el riure és de qui guanya. Molts esperem, ara, l’autodestrucció dels seriosos patètics.