Rivera, la faixa està de rebaixa
La desesperació sembla l’única motivació comprensible de la proposta que ha fet Albert Rivera aquest dissabte: a saber, el que ell anomena un “gran pacte d’estat” amb el PP i el PSOE per impedir que el govern d’Espanya “torni a dependre mai més dels separatistes”. Després d’haver fet la campanya de les eleccions de l’abril proclamant que desallotjar Pedro Sánchez del poder era una emergència nacional, després d’haver imposat un veto al PSOE i d’haver arribat a fer una purga dins l’executiva de Ciutadans per mantenir-lo, després d’haver acusat Pedro Sánchez de ser el líder d’una banda que només cerca la destrucció d’Espanya, després d’haver subscrit amb Vox i el PP tots els pactes d’ultradreta que se li han posat al davant i d’haver advertit que formarà govern amb aquests mateixos socis en cas de tenir un sol diputat més que la susdita banda, després de tot això, ara Rivera vol recuperar el posat d’home d’estat que alguns un dia li van voler adjudicar.
Rivera avança el Black Friday, doncs, o, com cantava La Trinca, la faixa està de rebaixa. El so dels ganivets esmolant-se al voltant de Rivera pot ser una explicació d’aquest canvi de parer, però una altra pot ser un tacticisme amb data de caducitat: la de la publicació de la sentència del judici al Procés, que possiblement tindrà lloc aquesta mateixa setmana. Si les condemnes contra els presos polítics són dures, però no tan dures com voldria l’ultranacionalisme espanyol, Rivera podria tornar a estripar les cartes, acusar el PSOE d’haver interferit en la justícia per acontentar el president Torra (“el Le Pen espanyol”, com l’anomena) i tornar a intentar presentar-se com a únic salvador fiable de la pàtria espanyola i del sistema del 78.
En tots dos casos l’estratègia és igualment grotesca, però és que el grotesc i l’esperpent (no el de Goya i Valle-Inclán, sinó el de les tascas toledanes amb fotos de Franco darrere la barra) són precisament els registres en què Rivera i el seu partit se senten còmodes. I en tots dos casos l’encara líder va de rebaixa, i fa la impressió de gastar els darrers cartutxos abans que algú de molt a prop li pugui fer veure que els seus dies de lideratge han acabat. Si aquest fos el cas, seria un descans momentani que un intoxicador com Rivera deixés la primera línia, esclar. Però només seria això, momentani. Perquè a continuació vindria -també des del PSOE, o sobretot des del PSOE- la intensa campanya de rentat i blanqueig de Ciutadans com a partit centrat i de govern, malgrat que la càrrega intoxicadora hi romandria intacta. En qualsevol cas, el que hem vist fins ara de precampanya és el primer acte abans del desenllaç que haurien de ser les eleccions del 10-N. El segon acte és el que va de la publicació de la sentència al dia de les eleccions, i podria ser que en el seu desenvolupament hi veiéssim encara més rectificacions desmesurades de rumb i de discurs, i no tan sols a càrrec de Rivera. La volubilitat i la frivolitat han arribat tan amunt (o tan avall) que qualsevol cosa és possible.
