El dia que Rivera va lluitar amb una cabra per la quota de pantalla
MadridAlbert Rivera és un polític competitiu. Ha nedat contra corrent al Parlament durant una dècada, aixecant la bandera del bilingüisme en nom dels que volen ser monolingües en castellà. I, últimament, mentre observava satisfet l’èxit de C’s a Catalunya, confirmat el 27-S, ha fet colzes als platós de televisió per fer el salt a la política estatal. Ja hi és de ple, i hi ha enquestes que li donen serioses opcions de disputar al PP i al PSOE el triomf el 20 de desembre. Ahir era dia de gaudir del ple reconeixement i ser protagonista al Palau Reial, a la recepció que va oferir Felip VI.
Hi va anar, i com que li surten amics (sobretot a l’establishment) de sota les pedres es va fer un fart d’estrènyer mans, tot i que no la de Mariano Rajoy, que va marxar ràpidament cap a Nova York de visita oficial. Fins i tot va comentar amb els reis durant un quart d’hora el seu moment de gràcia demoscòpic i es va esplaiar contra el seu rival emergent, Pablo Iglesias, una altra criatura catòdica a qui les enquestes ja no complauen. Li va tirar en cara que no participés en la diada nacional espanyola. La mateixa crítica que li feia a ell, des de la desangelada plaça de Catalunya de Barcelona, el popular Xavier García Albiol perquè enguany ja no era a primera línia de foc. Per a Rivera, el líder de Podem no pot aspirar a president i no ser a la Hispanitat.
La legió guanya en ovacions
El líder de C’s prometia als salons del Palau “tocar de peus a terra” i “humilitat”. Ahir, però, només un Pablo que no era el de Podem li qüestionava el protagonisme. Era una cabra d’un any que és la mascota dels legionaris, que van desfilar entre grans aplaudiments al matí pel passeig del Prado davant els reis. Els vestigis del sanguinari exèrcit colonial del Nord d’Àfrica eren els més aplaudits, per no fallar a la tradició.
El Dia de la Hispanitat ja no és el que era. Les prevencions, excessives amb la premsa i amb els ciutadans, li han restat trempera informativa. Fa uns anys, a la parada militar el públic era a la vora dels polítics i les xiulades dels assistents solien donar de si. El socialista José Luis Rodríguez Zapatero segur que té ben viu el record de les esbroncades que va patir fins al 2011 per l’Estatut, pel diàleg amb ETA o per progre.
Rajoy, conservador en fons i formes, va allunyar encara més el públic de les autoritats per si de cas. La mesura va arribar acompanyada d’una reducció de la desfilada en efectius (ja no hi ha tancs ni vehicles blindats, cosa que als militars els dol) i longitud. L’economia ho exigia abans i ho aconsella ara. I a la recepció fa alguns anys que ja no hi deixen entrar els periodistes que no són els de la cort com a convidats del monarca. La Zarzuela no volia que les converses de la premsa amb els polítics s’enduguessin els titulars, però les fuites són difícils d’evitar.
Així, els ulls es posen en la desfilada, que encara té un pressupost d’uns 800.000 euros i mobilitza 3.500 efectius. Per fer-se’n una idea, a França, un estat en què Espanya sol emmirallar-se en aquests temes, la del 14 de juliol als Camps Elisis de París n’aplega tot just uns centenars més. La parada del 12-O és el punt de trobada de la cúpula militar (no hi falla ningú i les medalles els omplen els pectorals) i els generals -les dones no han arribat als escalafons més alts de la milícia- omplen les tribunes amb les seves esposes. Amb els comandaments dels tres exèrcits i la Guàrdia Civil s’hi deixen veure el bisbe castrense, el govern i l’anomenada, aquest cop cal, societat civil.
La Hispanitat és, deia l’eslògan oficial, el “dia de tots”, però la imatge que transmetia ahir era la d’un acte castrense d’autoconsum amb un discret epíleg institucional perquè Rivera presentés credencials a la Moncloa. Rajoy i Pedro Sánchez van passar desapercebuts. Deuen ser les coses de les diades dels estats.
