Els robots de Capek i la normalitat
El millor treballador és el més barat, diu Harry Domin, el director general de Rossum’s Universal Robots. És un dels personatges principals de R.U.R., la famosa obra de teatre publicada el 1920 per l’escriptor txec Karel Capek, que per primer cop es publica en català (Males Herbes, traducció de Núria Mirabet). R.U.R. va popularitzar la paraula txeca robot, treballador forçat, que ha donat lloc fins tot a una ciència, la robòtica.
Si bé el veterà científic Rossum havia descobert la manera de recrear la vida en el laboratori, al seu nebot l’ànima d’enginyer li feia creure que no valia la pena. Es trigava deu anys a fer una persona, i el jove Rossum deia: “Si no fas una persona més ràpidament que la natura, més val que ho deixis córrer”. Per això va crear un sistema de producció en cadena que fabricava ossos, cervells, fetges, nervis, tubs digestius i totes les peces necessàries, que després s’unien. Així es produïen milers de robots que es distribuïen per tot el món. Abans, però, Rossum nebot va haver de simplificar-los i treure’n tot el que no era imprescindible. En van sortir unes màquines de semblança totalment humana, fins i tot el tacte, però “més perfectes”, perquè “no tenen ànima”.
Així, no estimen, no odien, no es queixen. Malauradament per a l’empresa, un dia es decideix fer-los més humans. I d’aquí sorgeixen algunes reivindicacions dels robots i un final tràgic que preferim no desvelar. Així doncs, ¿el problema apareix quan els robots pensen i senten? ¿O neix abans, quan es creen màquines perquè ens facin servei però que mai no s’oposin a res?
Crec que valorar la diferència i la discrepància és l’antídot en finals com el de R.U.R. I és preocupant que hi hagi qui proposi acabar amb la diversitat i posar en certs llocs només la gent que ell mateix considera “normal”. Com robots servils.
