La criatura de Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz

BarcelonaFa cinc anys la bailaora Rocío Molina (Màlaga, 1984) tenia un desig de ser mare tan intens que se’n va ressentir: “Va arribar un moment en què aquest desig es va convertir en un monstre, no podia lluitar-hi en contra i m’afectava personalment a molts nivells, també en el ball. Vaig acceptar que si no cobria aquesta part no fluïa res, no tenia creativitat, m’apagava -afirma Rocío Molina-. Ballar era una fuga cada vegada més agressiva”. Fa quatre mesos i mig es va fer una inseminació -“Aquell dia vaig ballar d’alegria”, diu-, i avui i demà presenta al Grec Grito pelao, un espectacle concebut amb el director Carlos Marquerie i la cantant Sílvia Pérez Cruz, que és la responsable de la direcció musical i n’ha compost diverses cançons noves, entre les quals hi ha dos temes lorquians i un tango. “Quan estic millor és quan ballo, perquè quan m’aturo tinc tots els símptomes de les embarassades -diu-. El meu cos i jo ens escoltem constantment, i ballo d’una altra manera. El gran repte era aturar tota la meva energia, frenar-la, i adquirir una altra sensibilitat”.

Les dues artistes van mostrar el seu procés de creació en l’última edició del festival Temporada Alta -el punt de partida de l’espectacle és el desig i no un cos embarassat- i fa una setmana van estrenar Grito pelao al festival d’Avinyó amb un èxit sonat. “Amb la Sílvia vam començar a crear des de zero, basant-nos en una escolta i una sensibilitat diferents. Ha sigut un projecte de paciència. En el moment en què apareix l’embaràs, s’obre una altra obra”, explica Molina (Pérez Cruz ahir no va assistir a la presentació de l’obra per indisposició).

Tot i ser un projecte tan personal, la bailaora no rep els elogis i les crítiques d’una manera especial, al contrari: “Quan estàs embarassada, tot t’és igual, ni Avinyó ni el Grec poden ser més importants que el teu propi fill”. Rocío Molina va actuar al festival barceloní per primera vegada amb l’espectacle Tres mujeres, juntament amb Merche Esmeralda i Belén Maya, i ara seran quatre dones: a més de Sílvia Pérez Cruz, també hi apareix la mare de Rocío Molina, i la bailaora acaba de saber que porta una nena al ventre. Pel que fa a la participació de la mare, Lola Cruz, la bailaora afirma que la va triar en lloc d’una artista per tenir-hi una relació més autèntica: “Tenia pànic a parlar en escena i quan vaig començar a improvisar amb ella vam parlar durant hores. Amb ella no actuo, som mare i filla”. En qualsevol cas, Rocío Molina no fa proselitisme de l’embaràs: si la inseminació no hagués tingut èxit hauria seguit desenvolupant el projecte sobre el desig amb Sílvia Pérez Cruz.

Després de Barcelona, Grito pelao es podrà veure en ciutats com Màlaga, Madrid, Saragossa i París, i l’artista té previst no representar-lo més un cop neixi la filla. Mentrestant, assegura que un altre dels reptes que suposa aquest treball és mantenir fresca la relació entre elles durant l’espectacle i també amb els músics que les acompanyen: el guitarrista Eduardo Trassierra, el violinista Carlos Montfort, el bailaor José Manuel Ramos Oruco, encarregat del compás i Carlos Gárate, a l’electrònica.