Renfe: fins quan? Fins que nosaltres vulguem. L'editorial d'Antoni Bassas

Observin la nostra portada, la portada de l’ARA d’avui. Mirin les cares d’aquestes persones, alguns dels 80.000 usuaris de Rodalies que ahir van quedar penjats a causa d’una avaria informàtica.

Mirin les expressions, deia. Estan en silenci, alçant els ulls, esperant una informació en una pantalla, recalculant el dia i imaginant la cua que hauran de fer per aconseguir el justificant de Renfe per no quedar-se sense la paga o perquè els facin l’examen un altre dia. Alguns deuen haver perdut un avió, o un altre tren. N’hi ha una al mig que truca. A una altra se li dibuixa un mig somriure com dient-se: però per què estem tan sorpresos? Tothom està entre tens i cansat. I si fóssim un pel·lícula de Pixar i entréssim al cervell d’aquests passatgers veuríem la senyora ràbia molt enfadada i un petit Bill Murray somrient còmodament i dient, “de què em sona, a mi, aquest dia?”

Observin aquestes mirades alçades cap al sostre, que no al cel. No hi ha cap esperança. Passen els anys (què dic, passen els anys, passen les dècades) i l’Estat continua donant a Catalunya un servei impropi d’un país que ha estat la desena potència industrial del món, que pertany a la Unió Europea des de fa 29 anys, i que a Barcelona hi va organitzar uns Jocs Olímpics.

Sort que algú vetlla per nosaltres. Si va ser monumental l’avaria que el president d’Adif va venir immediatament des de Madrid! Potser també és veritat que si va venir escopetejat, ves que no fos perquè diumenge hi ha eleccions. Però el cas és que va venir i es va reunir amb el conseller Santi Vila. I llavors, l’Empar Moliner, que s’ha fixat en el detallàs que ha tingut amb nosaltres el president d’Adif, ha fet una columna admirativa: “Uns senyors de Madrid han vingut expressament”.

Aquesta frase enclou tot el problema: les inversions han de venir de Madrid, el manteniment, la voluntat política... I això no vindrà mai, per més que l’Estat, en dies en què intueix que la colònia està enfadada, hi enviï els seus prefectes. I no vindrà mai, perquè l’estat espanyol es pensa a si mateix radial. I prefereix l’alta velocitat allà on no fa cap servei a la inversió allò on sí que faria servei. O sigui, l’orgull davant l’eficàcia. Quan estava a Washington, enmig del desprestigi de la Corona espanyola pels elefants i les Corinas i els Urdangarins, pel 25% d’atur, pel quasi rescat, la diplomàcia ‘rojigualda’ saltava a la jugular dels creadors d’opinió nord-americans amb la frase: “Som el segon país del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat després de la Xina”. Els americans al·lucinaven: com poden pagar-s’ho si estan arruïnats?

Per als problemes de Catalunya, la solució no vindrà mai de l’estat espanyol. Perquè nosaltres ens pensem en gran i l’Estat ens mira com una província. Tant li fa que el 25% de les exportacions espanyoles surtin de Catalunya, o el domini turístic espectacular de Barcelona. La solució per a Catalunya no pot venir de partits estatistes com el PSOE o nacionalistes com el PP, que tenen un president que aquesta setmana s’ha atrevit a dir: “Quién habla ya del paro?”. Això ho ha dit Rajoy… No pot venir del cap de llista per Barcelona del PP a les darreres eleccions generals, Jorge Fernández Díaz, a qui no he sentit ni una paraula sobre Rodalies, que és un dels problemes reals de la gent. Ni de Carme Chacón, la cap de llista socialista.

Per això, quan sento que algú diu que la independència comporta incerteses, penso que és veritat, però la dependència també ens fa evidents moltes certeses: no podem continuar així. I a la vida, quan tens un problema i veus que aplicant les mateixes solucions no te’n surts, en busques de noves.