12/08/2018

“Rojillo”

Tornant de la festa major de Batea ens aturem a Gandesa, al petit Museu de la Guerra Civil, com cada cop que hi passem. Des d’allà un cartell anuncia Xerta, el poble de la Carme Forcadell. Després, anem al poble vell de Corbera, que ara és un memorial. Hi ha novetats, des de l’últim cop a Gandesa. En una de les sales hi ha un videowall on s’hi passa un documental amb testimonis de la Batalla de l’Ebre. Un home gran explica el que li va passar, un cop perduda la guerra. Era gairebé un nen. Va sobreviure. Els vencedors li deien “ rojillo ”. Això em fa pensar en el meu avi. Aquesta paraula la tenia del tot oblidada i, en canvi, l’havia desada al subconscient. “ Rojillo ”. Al meu avi li deien. No li deien “ rojo ”, li deien “ rojillo ”. El diminutiu. Per què fa més mal el diminutiu? Em fa més mal només a mi?

Em poso a pensar-hi. ¿“ Mariquita ” és pitjor que “ maricón ”? ¿“Laci ” és pitjor que qualsevol paraula que signifiqui que vols la llibertat dels presos polítics? Potser sí. Però entenc que la broma, la burla, forma part de l’ésser humà i potser també dels animals. Necessitem humiliar, suposo. Els micos ho fan. Els humans ho fem. Ho hem fet sempre. La broma cruel també ens descarrega de la culpa. Pots dir “ rojillo ” i sembla més fàcil i senzill fer patir aquest noi que si li dius “ rojo ” o que si li dius “ republicano ”.

Cargando
No hay anuncios

Sé que això sempre ha sigut així i que potser sempre serà així. Sé que si un nen comença a ser dolent i li dius que és dolent probablement serà sempre dolent, perquè és una roda de la qual no se’n surt. Sé que si un nen comença a ser bo i li dius que és bo probablement li trobarà la gràcia a ser bo, perquè és una roda de la qual no vols sortir. “ Rojillo ”. No voldria que li diguessin mai a ningú que estimo, perquè demostra un cinisme funest, però encara menys voldria que ho digués algú que estimo, perquè al meu voltant només vull bona gent.