¿Rolls-Royce o Sis-cents?

Els últims dies confirmen el que ja sospitàvem: que si el ministre Wert no existís s'hauria d'inventar. Mai tan poques paraules havien aconseguit generar un acord tan sòlid, entre els integrants d'un gremi tan acostumat a anar a la brega com és el de l'ensenyament, com l'anunci d'una nota mínima per a la concessió de beques per a estudis universitaris. Hi ha, però, raons per pensar que aquest unànime rebuig a la mesura constitueix una de les pitjors mostres de l'anomenada correcció política, perquè la mesura en si no mereix ser desqualificada sense més ni més, ni n'hi ha prou insultant el ministre per condemnar-la, ni els arguments presentats tenen gran mèrit. I aquesta correcció política ha arribat a l'extrem de tolerar que el ministre pugui ser escridassat a les portes d'una universitat, cosa que hauria d'haver fet posar-se vermelles totes les autoritats acadèmiques.

Des de l'administració universitària se'ns dóna una xifra d'estudiants que es quedaran sense beca si s'aplica la mínima del 6,5. No sé d'on pot sortir aquesta xifra, però no deixa de cridar l'atenció que siguin els rectors, la perenne queixa dels quals és que els alumnes arriben a la universitat sense prou preparació, els que lamentin la imposició d'aquesta nota mínima, i que deplorin que es limiti el nombre d'estudiants en una universitat que consideren massificada. No, diran: la veritable raó és que la mesura discrimina els aspirants que provenen de famílies amb pocs recursos. És, diuen, una mesura classista. Doncs bé: aquest argument no val res. Llegiu amb atenció, si no ho creieu, la següent frase: "Sobren la meitat de les beques. La concessió ensenya als fills de la gent pobra a ser infeliços i inútils. [...] Se'ls prepara laboriosament per competir per molts més premis que els que la vida ofereix, excepte a uns quants, que poques vegades sorgeixen de la seva classe". Són paraules del príncep Bismarck, en una entrevista el 1890. Amb aquestes paraules l'excanceller opina, sense complexos, que la societat està dividida en classes gairebé impermeables; dins de cada classe pot regir el mèrit, però el mèrit no serveix gairebé mai per passar d'una classe a la superior. Això és ser classista. Com que no hi ha ningú al nostre entorn que mantingui avui aquestes creences, em sembla que l'acusació de classisme està fora de lloc, i la correcció política que la sustenta és una ximpleria.

Però anem al fons de la qüestió: ¿un estudiant pobre ha d'esforçar-se més que un de ric per seguir a la universitat? Esclar que sí! No només perquè el ric ja sol sortir amb avantatge, pel fet de comptar amb un entorn més favorable -llibres, idiomes, viatges...-, sinó també, i sobretot, perquè el pobre només es col·locarà en igualtat de condicions amb el ric si els seus resultats acadèmics són molt millors que els d'aquest. El pobre ha de compensar amb el seu talent l'absència d'altres ingredients sovint més importants que les notes de classe: contactes, habilitats socials i esportives, manières de table ... l'anomenat ascensor social és, en realitat, una escala. És avui molt més ampla del que era en temps de Bismarck, però, avui com ahir, no n'hi ha prou entrant i prement un botó: qui comença un pis més avall ha de treballar més que qui surt del pis de dalt. Una mesura com la que proposa el ministre Wert no és, doncs, un excés, sinó un avís, que no fa sinó certificar un fet, una trista realitat si es vol: el títol universitari a seques no és garantia de res. Enfrontat a una allau d'estudiants de dubtosa preparació, al bon professor no sol quedar-li altre remei que intentar identificar, com pot, els que prometen per concentrar-se en ells. Com vaig sentir dir a un il·lustre col·lega meu: "A cada classe hi ha un deu per cent de bons alumnes, i nosaltres treballem per a ells". A aquests se'ls obriran portes que es mantindran tancades per al noranta per cent restant, que s'hauran limitat a passar d'un curs al següent, sense pena ni glòria, i és molt possible que es vegin condemnats, com deia Bismarck, a ser infeliços i inútils. És cert que en algunes carreres és possible obtenir el títol sense haver après gran cosa, però el seu posseïdor difícilment trobarà una bona feina. En nom d'una falsa idea de la justícia, s'haurà comès una veritable injustícia amb ell. ¿Eliminar d'una vegada aquesta escala? El vell acudit que serveix de títol a aquest article fa sortir a escena un obrer que va en el seu Sis-cents i veu un ric en el seu Rolls. En un país, l'obrer diu: "Vull anar en un Rolls com aquest!" En un altre país, diu: "Vull que aquest vagi en un Sis-cents com jo!" En quin país prefereix viure el lector?

El més trist de tot aquest episodi és constatar, una vegada més, que perdem el temps tractant aquestes qüestions per no abordar d'una vegada el veritable problema, que recordava Gabriel Magalhães en un recent article ( Els prínceps esclaus , La Vanguardia , 29 juny passat): hem abdicat de la tasca de "donar als nostres joves la cultura que els farà éssers humans i ciutadans de veritat". Han d'enfrontar-se a una propaganda incessant, a una crida permanent als seus instints i emocions, armats només amb una llista d'assignatures. Aquesta, i no les notes de tall per a les beques, hauria de ser la veritable preocupació de les nostres autoritats educatives.