Una obra mestra a Netflix
Si sou usuaris habituals de Netflix deveu haver vist que, al connectar-vos-hi, quan apareixen les opcions d’usuaris, de fons hi surt una imatge de Roma per promocionar la pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Una acció poc habitual però que demostra la voluntat de la plataforma de prestigiar-se amb una producció que no s’ajusta al perfil més comú dels seus continguts. I és que, de fet, Roma és una pel·lícula per veure al cinema: és una obra d’art en què els enquadraments i la fotografia tenen un pes específic que, per televisió, perden. Igual que el so. Per la tele, es perden els diàlegs i el so ambient. Roma no té banda sonora, no hi ha música. De fet, es tracta d’una producció mexicana que passa al barri de Roma de Ciutat de Mèxic, però té l’essència del cinema neorealista italià. Austeritat fílmica a nivell tècnic i ús d’escenaris reals, sinceritat narrativa que acosta el relat a un llenguatge gairebé documental, retrat de la quotidianitat, intenció de fer prendre consciència a l’espectador del context històric, importància dels sentiments dels personatges, ús d’algun actor no professional, importància dels matisos lingüístics dels actors i un pes narratiu específic en els personatges femenins i els nens.
De fet, hi ha una aclucada d’ull del director a la seva pel·lícula anterior, Gravity, en què sembla reivindicar el plaer artístic de la precarietat fílmica.
Roma és en blanc i negre i assumeix tot aquest plantejament estètic i narratiu. I és una meravella que, admetem-ho, pot desconcertar l’espectador televisiu de consum massiu. A nivell argumental és el retrat d’una família de classe mitjana-alta en què el fil conductor és una de les serventes, la Cleo. La interpreta Yalitza Aparicio, una mestra indígena, que parla mixteco (la llengua de la quarta minoria ameríndia de Mèxic). Va acceptar el paper perquè volia donar repercussió al seu idioma. I fa una interpretació sublim. De fet, a Roma gairebé t’oblides que és una ficció per creure’t que estàs observant la vida real dels personatges. No tens ni la més lleugera sensació que hi ha hagut un treball d’ambientació per recrear el Mèxic dels anys 70 i les violentes càrregues contra les demandes dels estudiants universitaris.
A Roma, hi ha situacions que et fan augurar el que vindrà d’una manera gairebé imperceptible. La pel·lícula t’arrasa emocionalment i t’angoixa, per l’empatia que sents amb la protagonista. El clímax és corprenedor. L’habilitat de Cuarón per trasbalsar l’espectador no és nova. I, sense adonar-te’n, ets arrossegat per la contundència argumental de la pel·lícula. A mesura que avança la història es va obrint el focus narratiu i veus com els esdeveniments socials i polítics de l’època s’immisceixen en els personatges. I entens com el context imbueix i determina el tarannà i l’existència de les dones protagonistes.
Roma és imprescindible. Millor que l’aneu a veure al cinema. Però millor l’opció de la tele que no pas perdre-se-la.
