Romania sense vampirs

No falla: tan bon punt dius que te’n vas uns quants dies a Romania, surt algú que et parla de vampirs, de castells i del comte Dràcula. Els tòpics són insistents, però hi ha una altra Romania, lluny del Danubi i de Bucarest, que val la pena visitar sense haver de recórrer a la sanguinària societat formada per Dràcula i els seus amics. És una Romania muntanyosa que val molt la pena conèixer i que conserva una vida rural que recorda com era la del nostre país no fa tants anys, abans que la maquinària envaís el camp i transformés les garbes i els pallers tradicionals en cilindres gegants de palla compactada que semblen artefactes vinguts d’un altre planeta.

-1-

La Transsilvània històrica. És un fet que des que l’irlandès Bram Stoker va publicar, el 1897, la novel·la Dràcula, Transsilvània s’associa als vampirs, tot i que Stoker mai va trepitjar aquestes terres. Per escriure el llibre es va inspirar en Vlad Tepes, un noble de Valàquia conegut com l’Empalador que va viure al segle XV i a qui les cròniques de l’època descriuen com un sàdic que gaudia torturant els enemics. El seu gran moment va arribar quan es va posar a sopar en un camp ple d’empalats que agonitzaven.

Va ser Stoker qui va relacionar Dràcula amb el vampirisme, tot i que no consta que aquest es dediqués a xuclar la sang de joves damisel·les. Sí que hi ha, en canvi, antigues supersticions romaneses que parlen de vampirs que hi tenien tirada. Sigui cert o no, a partir de la novel·la de Stoker incomptables llibres i pel·lícules han tractat dels vampirs i de la seva curiosa tendència a alimentar-se amb sang humana.

Lluny d’aquest panorama sanguinari, Transsilvània es presenta avui als ulls del viatger com una idíl·lica terra de turons verds i poblacions amb encant. Sense vampirs, que jo sàpiga. Històricament, la regió està marcada per la pertinença, després del segle X, al Regne d’Hongria. A partir del XII hi van començar a arribar colons alemanys, procedents de Saxònia, que el rei d’Hongria va convidar a instal·lar-s’hi per frenar l’avanç dels bizantins, primer, i dels turcs, després. Devien fer bé la feina, perquè els turcs van conquerir tots els Balcans i la meitat d’Hongria, però no pas Transsilvània.

L’empremta saxona, en tot cas, és molt present en aquesta terra, que, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el 1918, va passar a pertànyer a Romania gràcies al Tractat del Trianon.

-2-

Cluj, per començar. Per centrar-nos en la part muntanyosa de Romania, lluny de les planes del majestuós Danubi, és millor saltar-se Bucarest i volar directament a Cluj (pronuncieu-ho Cluix ), una ciutat transsilvana de marcat caràcter centreeuropeu, amb grans places, carrers empedrats i edificis d’estètica alemanya que compta amb una rica vida universitària i amb estàtues que il·lustren el seu passat multicultural.

La primera d’aquestes estàtues és la de Ròmul i Rem alletats per la lloba, que ens recorda que aquesta terra va ser conquerida entre els anys 101 i 106 pels romans, que la van anomenar Dàcia. En van marxar l’any 274, però hi van deixar el romanès, una llengua romànica parlada avui per 24 milions de persones.

A la cèntrica plaça de la Unitat, una estàtua del rei hongarès Maties Corví recorda que a Cluj hi conviuen romanesos i hongaresos, i que el 1488 aquest rei va establir que el consell de la ciutat estigués format la meitat per hongaresos i l’altra meitat per saxons. L’equilibri es va mantenir durant segles, però actualment viuen a Cluj un 80% de romanesos i un 16% d’hongaresos.

Després de la Segona Guerra Mundial, el dictador Nicolae Ceausescu va reprimir a fons els hongaresos, deportant-los i prohibint els diaris escrits en la seva llengua. I això que el 1939 hi havia a Cluj cinc diaris en hongarès i només un en romanès. El nom en hongarès de Cluj, per cert, és Kolozsvar; en alemany, Klausenburg.

El 1989 la caiguda de Ceausescu va obrir un escenari de llibertat a Cluj, però l’elecció com a alcalde de l’ultranacionalista romanès Gheorghe Funar, entre el 1992 i el 2004, va suposar un retrocés. Funar va canviar el nom de la plaça Llibertat pel d’Unitat, va fer pintar els bancs públics amb els colors de la bandera romanesa i va canviar la placa de l’estàtua de Maties Corví, on deia Matthias Rex Hungarorum, per una on diu tan sols Matthias Rex. Volia esborrar tot rastre hongarès, però la ciutat continua tenint un aire centreeuropeu.

-3-

Les ciutats saxones. En una de les cases del barri del castell de Sighisoara, una altra bonica ciutat de Transsilvània, una placa recorda que hi va néixer el sanguinari Vlad Tepes. Tot i que ara hi funciona un restaurant turístic, és un dels llocs més fotografiats de Romania. A prop, les botigues venen samarretes amb la imatge de Dràcula, amb cara de pervers i els ullals plens de sang.

Els vampirs tenen molt d’èxit entre el turisme, per descomptat, fins al punt que entre el 2001 i el 2013 es va plantejar la possibilitat de transformar el barri del castell de Sighisoara en un parc temàtic de Dràcula. Per sort es va acabar descartant la idea, tot i que la gent de la ciutat ja es fregava les mans pensant en la gran quantitat de turistes que atrauria… i els euros de calaix que farien.

Els alemanys coneixen Transsilvània amb el nom de Siebenbürgen, que vol dir les Set Ciutats i que recorda la llarga presència dels saxons a la regió. Entre aquestes ciutats hi ha Brasov (Kronstadt), Sibiu (Hermannstadt) i les ja esmentades Cluj (Klausenburg) i Sighisoara (Schässburg). Totes quatre tenen centres històrics ben conservats, malgrat que gairebé no hi queden saxons: el percentatge en el total de la població de Transsilvània no arriba avui a l’1%, molt per sota del 18% de la minoria gitana.

Prop de Brasov hi ha el castell de Bran, que atrau milers de turistes amb l’esquer de Dràcula, però vaig desistir de visitar-lo quan vaig veure que la cua arribava a les dues hores. En tot cas, aquest castell és la prova definitiva que el mite de Dràcula, malgrat la pal·lidesa del personatge, gaudeix de bona salut.

Una dada interessant: quan era allà van haver de tancar alguns dies el castell de Poenari, construït pel malvat Vlad Tepes, perquè els ossos que rondaven per les muntanyes pròximes amenaçaven els turistes. A Romania, per cert, hi viuen uns sis mil ossos, però és indubtable que els vampirs venen moltes més samarretes.

-4-

Viscri, un poble idíl·lic. Més enllà de les ciutats, a Transsilvània val la pena perdre’s pels poblets. Enmig d’un paisatge verd que sembla propi d’ El senyor dels anells, també s’hi troba el rastre dels saxons. Al poble de Viscri, en concret, s’hi pot veure un agradable ambient rural, sobretot fora de temporada, quan no el visiten els autocars de turistes. Això es pot veure en els cavalls, els carros carregats de palla i les famílies gitanes que han ocupat les cases que van deixar els saxons quan van optar per anar-se’n després de molts segles en aquesta terra.

“Els saxons han marxat gairebé tots, sobretot des del 1989”, em va dir un botiguer. “No crec que en quedin més de vint. Aquí no hi veien futur i Alemanya els va facilitar la tornada. La major part de la gent d’aquí ara són gitanos”.

A Viscri s’hi arriba per una pista de set quilòmetres, entre camps verds i ramats, que és com una iniciació a un món idíl·lic. El carrer principal del poble, amb un parell d’abeuradors al mig i flanquejat per boniques cases saxones pintades de colors suaus, permet evocar els temps en què la vida rural ho era tot. Al capdamunt del poble, una preciosa església fortificada, originària del segle XII, recorda el temps en què aquesta era una terra de frontera on els pagesos es refugiaven rere les beneïdes muralles quan atacaven els bizantins o els turcs.

El príncep Carles d’Anglaterra, defensor com sabem de la tradició, va comprar el 2006 unes cases de Viscri per evitar-ne la decadència. Un cop restaurades, les ha convertit en hotel. D’altra banda, hi ha moltes cases del poble que accepten turistes com a hostes. Miraculosament, però, Viscri ha aconseguit conservar un esperit rural que es veu sobretot quan els pagesos avancen amb els carros cap als camps.

-5-

Els monestirs de la Bucovina. Al nord de Transsilvània hi ha una regió encara més muntanyosa: la Bucovina, partida entre Romania, Ucraïna i Moldàvia. Allà hi ha una de les joies culturals del país: vuit precioses esglésies, construïdes per ordre d’Esteve el Gran, entre el 1487 i 1532, en llocs apartats per evitar que els turcs les ataquessin.

Entre les valls i els boscos verds de la Bucovina, que durant un temps va ser l’extrem oriental de l’Imperi Austrohongarès, brillen els murals exteriors d’aquestes esglésies ortodoxes que són com museus a l’aire lliure. Els dels monestirs d’Humor, Voronet i Sucevita són els més espectaculars.

Gràcies a la qualitat de les pintures, en especial les impactants escenes del Judici Final, es coneix Voronet com “la capella Sixtina de Bucovina”. Hi domina un preciós color blau que, malgrat la llarga nit comunista, s’ha conservat gràcies a l’ample ràfec que les protegeix i a la qualitat dels pigments naturals.

Al monestir de Sucevita, amagat entre boscos, em va cridar l’atenció una pintura on es veu una llarga escala, que creua de banda a banda el mur exterior de l’església, per on pugen les ànimes cap al cel. Els àngels les estiren cap amunt, però els dimonis se n’emporten unes quantes cap a l’infern, en una imatge realment impactant.

Els murals són, de fet, com un gran llibre obert, amb il·lustracions de sants i profetes, escenes de la vida de Jesús i referències a fets històrics com la caiguda de Constantinoble. Les pintures són tan meravelloses que el viatger es pot passar hores contemplant els detalls d’aquestes obres mestres de l’art bizantí.

-6-

La ruralitat de Maramures. A la província de Maramures s’hi arriba, des de la Bucovina, per una carretera de muntanya en mal estat que s’obre pas entre boscos. El viatge es fa llarg, però val molt la pena fer-lo per descobrir una Europa oblidada que transmet sensacions del món rural d’abans. Altes muntanyes, boscos atapeïts, camps verds, poblets amb encant, antigues esglésies de fusta i pagesos vestits a la manera tradicional t’anuncien que has arribat a un món diferent que en alguns moments sembla escapat d’un conte de fades.

Pallers de totes les mides i models, carros de cavalls i mercats pagesos subratllen que a Maramures hi perviu una vida rural que emociona pel que té d’immersió en la memòria. D’entre tots els pobles, Breb és un dels que conserva millor aquest esperit, potser perquè queda apartat de la carretera, al fons d’una vall voltada de muntanyes verdes i de boscos feréstecs, amb camins sense asfaltar, cases de fusta i pagesos de debò.

Va ser a Breb, en una pensió instal·lada en una agradable casa tradicional, una pensiunea, on els seus propietaris, la Maria i el Vassile, em van fer sentir per uns dies com si formés part d’aquell món. La recepta es basava en uns quants animals de granja campant pel jardí, un hort ben conreat, bon menjar i una conversa afavorida per la ingestió d’aiguardent de prunes casolà.

El Vassile em va explicar que ell i la dona havien treballat set anys a Itàlia per poder tornar al poble on van néixer i obrir-hi la pensió. “Breb és un bon lloc per viure-hi -va resumir-, tot i que en els últims temps està canviant”. “Fa deu anys hi havia al poble uns cinc-cents cavalls; ara només en queden vuitanta. Cada any hi ha més tractors”, lamenta.

-7-

Un món encantat. Quan li vaig comentar al Vassile que estava llegint The enchanted way, un bon llibre sobre Romania escrit per l’anglès William Blacker, em va dir que coneixia l’autor perquè havia viscut quatre anys a Breb, enamorat de la calma idíl·lica del poble. “El Willie vivia a casa del Mihai, que ja és mort -va recordar-, i es va integrar molt al poble. Abans dormia al paller del Mihai, però ara hi té una casa i encara ve de tant en tant”.

Va ser Blacker, per cert, qui va convèncer el príncep Carles d’Anglaterra de visitar Breb i de comprar-hi, també aquí, cases antigues amb la intenció de restaurar-les.

Passejar pels plàcids camins del poble, entre cases amb grans portals de fusta treballada, assistir a festes improvisades, admirar l’església antiga, contemplar el petit cementiri i els horts ben cuidats o seguir el curs del riu per endinsar-se en el bosc són coses que es poden fer a Breb, un poble on el temps sembla aturat. Llàstima que l’enorme església nova de ciment traeixi, en nom d’una suposada modernitat, aquest esperit d’abans.

Molt a prop de Breb, al mercat setmanal d’Ocna Sugatag, emociona veure cada dijous, entre el bestiar posat a la venda, els pagesos que van amb el vestit tradicional (ells amb un petit barret de palla sense ala; elles amb faldilla ampla, amb flors estampades i brusa blanca). En un món en què la maquinària agrícola encara no s’ha imposat, el producte estrella és la dalla, que els pagesos proven amb posat d’expert, allargant el braç per tallar l’herba ben arran, abans de comprar-la.

-8-

El cementiri alegre. Al nord de Maramures, molt a prop de la frontera amb Ucraïna, hi ha el poble de Sapanta, famós per tenir el cementiri més alegre del món: el Cimitirul Vesel. Els autocars aparcats al davant avisen que el lloc ha agafat tanta fama que s’ha convertit en atracció turística, però tot i així val la pena anar-hi.

Al voltant de l’església ortodoxa hi ha un centenar de tombes guarnides amb creus de fusta pintades de blau i acompanyades d’uns versos en romanès i d’una escena acolorida, també de fusta treballada, que mostra amb humor a què es dedicava el difunt. Hi ha imatges de fusters, pagesos, mestres, escriptors, ciclistes, militars, funcionaris... Totes tenen un aire naïf, fins i tot aquelles que acullen els que van morir en accident de cotxe.

L’artista que va començar el 1935 a fer aquestes tombes personalitzades es deia Stan Ioan Patras (1908-1977). Ja fa anys que és mort, però els seus deixebles continuen fent la feina.

No gaire lluny de Sapanta, a la ciutat de Sighetu Marmatiei, l’antiga presó s’ha reconvertit en Memorial de la Repressió del Comunisme i de la Resistència. Allà, en un trist recorregut de cel·la en cel·la, es poden veure mapes, fotografies, objectes i panells que parlen de la deportació dels jueus durant la Segona Guerra Mundial i de les moltes detencions arbitràries comeses per la Securitate als anys cinquanta i seixanta per imposar el comunisme made in Ceausescu.

A Sighetu Marmatiei, per cert, hi va néixer Elie Wiesel (1928-2016), escriptor jueu guardonat amb el Nobel de la pau el 1984. Quan tenia només quinze anys, el 1944, va ser deportat als camps nazis, on va veure morir amics i parents. Ell en va sortir viu, però, i després d’estudiar a París, el 1956 va emigrar als Estats Units. Durant molts anys es va negar a escriure sobre el que havia patit, però ho va acabar fent per deixar constància d’aquell horror i evitar que es repetís.

L’exposició de la presó de Sighetu Marmatiei mostra una altra cara de Romania, d’un país que ha patit molt però que, malgrat els temps durs que li ha tocat viure, s’esforça a mostrar una cara alegre aferrada a la tradició, com la que es pot veure als pobles de Maramures, la Bucovina i Transsilvània.