Tenim cura de les persones, no de les malalties
Infermera d'atenció primàriaDemà, 12 de maig, és el Dia Mundial de la Infermeria. Cal recordar que és important donar rellevància a l’essència d’aquesta professió, que és tenir cura de l’altre; un vessant que, a diferència d'altres activitats tècniques infermeres, no es pot mesurar qualitativament en el context científico-acadèmic.
Cuidar és una activitat humana que va més enllà de la malaltia; segons María Clara Quintero Laverde ('Espiritualidad y afecto en el cuidado de enfermería', 2010), cuidar és també una forma d’amor, d’expressió de sentiments bolcats en el fer. Tenir cura d'una persona l'ajuda a créixer, a realitzar-se i a afrontar les dificultats i les crisis pròpies de la vida i de la malaltia. Val a dir que la disciplina infermera contempla la persona des de la perspectiva holística, com un tot integral; així, la cura infermera està enfocada als aspectes físic, social, emocional i espiritual. Per tant, quan parlem de tots aquests aspectes, cal ser conscients que les persones són susceptibles de manifestar patiment en qualsevol d’aquestes àrees. La infermera és el professional més pròxim al pacient, i com deia Carles Capdevila (a qui sempre hem d’agrair la valoració social que ens va fer): “Vaig descobrir que quan la medicina em tractava a trossos eren elles les que més i millor entenien que som persones senceres".
Amb el canvi de paradigma al nou model –atenció centrada en la persona (ACP)– es vol generar una nova consciència del fet de cuidar. Venim d'una herència medicalitzada i instrumentalitzada que ha determinat el llenguatge de la professió infermera i mèdica, un llenguatge que destaca el tractament de malalties, no pas de persones, i que malauradament encara està incorporat com a normal en la pràctica del dia a dia. Volem anar cap a un tractament que tingui en compte els aspectes emocionals i culturals de la persona, com també els seus valors i creences. Tenir cura de l’altre des d'aquesta perspectiva implica que el professional li donarà suport i eines, i que l’acompanyarà des de la visió salutogènica, contrària al model biomèdic. Volem que l'usuari prengui part del procés, que s’hi impliqui i que es comprometi a assumir la responsabilitat de la seva salut i benestar.
Entre les dificultats a què ens enfrontem en dur a terme aquest canvi d'enfocament hi ha l'expectativa que la medicalització dels processos de la salut ha donat a les persones, que sovint pensen que prenent un fàrmac o fent una sèrie de proves es podrà resoldre qualsevol problema. Fins i tot processos naturals, com la mort, la pèrdua i l'envelliment, són vistos avui com reptes de la medicina, a la qual s'exigeixen solucions immediates. Hem fet dependents els pacients, tractant-los molt sovint com si no fossin capaços de prendre les seves pròpies decisions, perquè la intervenció terapèutica ha estat centrada en la malaltia.
Ara bé, amb tot això no volem implicar que els medicaments no tinguin un paper importantíssim en la salut de les persones. Només considerem que, amb un paper actiu entre els professionals i els usuaris, es poden trobar estratègies i alternatives compartides. La infermeria té una responsabilitat destacada en l’ACP.
Tornant a Carles Capdevila, com a bons professionals reconeixem que per créixer ens cal fer autocrítica constructiva sobre alguns aspectes de la nostra feina i, al mateix temps, destacar les professionals que honoren l'exemple de Florence Nightingale, acompanyant el malalt per alleujar-li el patiment. Som els professionals d'infermeria els que avui en dia tenim el repte, entre altres, d’humanitzar la professió.
