Infermeria: més enllà de la còfia i la xeringa
Avui se celebra arreu del món el Dia Internacional de la Infermeria coincidint amb la commemoració del naixement de Florence Nightingale.
La infermeria és una professió que ha patit l’estereotip social i una invisibilitat al llarg dels anys que encara perdura al segle XXI. Malgrat que en molts àmbits socials i públics predomina la ignorància sobre l’essència d’aquesta disciplina, darrerament hem pogut veure com s’obrien unes escletxes de llum. Per exemple, aportacions com la del director fundador de l’ARA, Carles Capdevila, que ha viscut a la seva pell quin és el veritable sentit de la professió d’infermera, estan contribuint molt positivament al canvi d’estereotip de la professió. El seu article “Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria”, publicat en aquest diari el 12 de maig del 2016, va ser guardonat amb el premi Investén. En l’article explica: “Quan la medicina em tractava a trossos eren elles les que més i millor entenien que som persones senceres”; “Molt més que curar-me, tenen cura de mi”. I afegeix que la medicina té el repte d’humanitzar-se i que, “per fer el canvi, necessitarà empoderar més la infermeria”. Penso que tot el col·lectiu infermer hem d’estar molt agraïts de tenir fans com Carles Capdevila que valorin justament la nostra professió.
Cal admetre que és una professió que encara no està reconeguda plenament com un camp competencial propi. Hi ha una tendència a considerar-la com una professió inferior, una professió estretament relacionada amb les “tasques”, com ara les cures i els injectables, o bé de seguiment de les ordres dels metges. Això és fruit del model “tècnic” ATS, que és l’única imatge de la infermeria que tenen moltes persones.
La infermeria arrossega una doble llosa: primer, pel rol femení-familiar de la professió, i segon, pel model patriarcal -marit-muller, metge-infermera- que hi va ser imposat amb tota naturalitat. Com que s’ha desenvolupat tradicionalment al costat de professionals metges, la contribució de la professió infermera ha estat percebuda com una mera prolongació del servei que els metges donaven a la població, una percepció que encara perdura en determinats contextos.
Un problema important és la persistència de certs estereotips obsolets, que s’evidencien i es perpetuen en les polítiques sanitàries dels governs actuals. El ministeri de Sanitat, amb el lloable objectiu d’augmentar les taxes de vacunació entre el personal sanitari, ha posat en marxa una campanya a les xarxes socials en què apareixen diversos professionals sanitaris, un dels quals és una infermera vestida amb còfia, faldilla curta i una xeringa gegant a la mà. Aquesta campanya, juntament amb l’entrada en vigor del reial decret pel qual es regula la prescripció infermera, és el reflex més clar de com ens consideren les màximes autoritats sanitàries d’aquest país. Sembla que el ministeri de Sanitat espanyol encara no és conscient que la infermeria a Espanya és una professió universitària amb definició pròpia i amb plena autonomia tècnica i científica; que avui en dia és una professió sanitària facultativa, sense subordinació, que basa les intervencions en principis científics, humanístics i ètics; que està en un període d’ampliació i creixement de la formació acadèmica, i que preveu un futur amb grans expectatives i responsabilitats socials, tal com és el cas de la infermeria als països més avançats. De fet, per constatar l’alta valoració que tenen aquests països de la nostra infermeria, només cal veure el gran nombre d’infermeres que hi han emigrat en els darrers anys.
Ara bé, la meva reflexió com a col·lectiu és: què fem nosaltres? Som responsables, en una gran part, de la imatge que projectem a la societat, i el comportament de cadascun dels 55.000 infermers i infermeres de Catalunya -tant si es basa en les actituds de submissió desfasades del passat, com si mostra la bona professionalitat i competitivitat del present- determinarà la percepció que tindrà de nosaltres la societat. (De fet, no conec cap altra disciplina que hagi hagut de justificar-se tant com la infermeria.) Si com a professió i disciplina no som capaços de reivindicar-nos, d’actualitzar-nos i de deixar l’estereotip que encara preval en determinats cercles, difícilment la societat entendrà la nostra essència. Com diu el mateix Carles Capdevila, per fer el canvi ens hem d’empoderar, hem de trobar la manera de crear i construir per trobar el lloc i la valoració que mereixem tenir.
