El ròver Perseverance aterra amb èxit a Mart

Els set minuts de terror van passar i el Perseverance estava sencer i estalvi sobre la superfície de Mart. Quan va esclatar l’ovació a la sala de control de la NASA, de fet, la nau ja hi portava onze minuts, els que triguen a arribar a la Terra les imatges que l’aparell envia des del Planeta Vermell. “El Perseverance ja està segur sobre la superfície de Mart”, deien des del Jet Propulsion Laboratory de la NASA, a Califòrnia, quan faltaven pocs minuts per a les deu del vespre hora d’aquí. Pas a pas, el pla de l’aterratge s’havia anat complint a la perfecció i els petits aplaudiments esporàdics es van convertir en una gran aclamació final. “Entoma això, Jezero!”, cridava algú des de la sala, després que el ròver Perseverance es posés just al punt on estava previst: el cràter Jezero de Mart, on espera trobar, per fi, restes de vida marciana.

Un nou èxit per a la NASA. La maniobra d’entrada a l’atmosfera marciana –a 200 milions de quilòmetres de distància de la Terra i amb una densitat molt baixa– d’una nau de més d’una tona de pes, que hi arribava a 20.000 quilòmetres per hora, és realment una proesa tecnològica. “És una seqüència molt precisa de moviments i no hi ha marge per a l’error”, explica a l’ARA José Antonio Rodríguez Manfredi, del Centre d’Astrobiologia del CSIC, vinculat a la NASA, que ha participat en la missió construint l’estació meteorològica que porta el ròver, el MEDA. Aquest instrument, de fet, incorpora 60 microxips de silici fabricats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

L'expectació generada per l'aterratge recordava la dels anys 60. Però la imatge del centre de control de la NASA a Califòrnia era molt diferent aquesta vegada: mascaretes a totes les cares i dos seients de separació per mantenir les distàncies imposades pel covid-19. Alguna llàgrima d’emoció quan es va consumar l’aterratge, però cap abraçada, per complir els protocols.

El Perseverance és el robot més gran, més pesant i més complex que mai ha trepitjat el planeta. “Aquest és el vehicle més gran que hem enviat mai a un altre planeta i el segon que hi aterra amb aquest sistema”, explica el científic del CSIC. Si les primeres naus nord-americanes eren tan petites que queien sobre Mart amb un sistema d’amortiment tipus airbag, que les feia botar i les protegia de trencar-se, amb una nau d’una tona de pes amb 25 càmeres integrades i diversos aparells per fer experiments calia un altre mètode. Un sistema que ja es va assajar amb el Curiosity, que va aterrar amb èxit a Mart el 2012, però aquest cop a una escala molt més gran.

Dins de la seva nau amb forma de llentia, relata Rodríguez, el Perseverance va entrar a l’atmosfera de Mart a 125 quilòmetres d’alçada. La cuirassa el protegia dels 1.300 ºC a què podia arribar a l’entrar en contacte amb l’atmosfera a una velocitat de 19.520 quilòmetres per hora, la que duia en el seu viatge des de la Terra, d’on va sortir el 30 de juliol de l’any passat. La nau va entrar en pla i va començar a desaccelerar per la fricció. Quan estava a 12 quilòmetres de la superfície, es va desplegar el gran paracaigudes i es va desprendre la tapa inferior de la llentia. La velocitat ja havia baixat a 420 metres per segon i les càmeres del ròver podien veure el terra i corregir el rumb. Quan era a dos quilòmetres del terra, es van engegar els coets d’aterratge. I encara uns cables de 7,5 metres des de la grua superior que l’aguantava el van ajudar en el descens. La nau tenia un marge de 600 metres des del punt previst per a l’aterratge, i els va complir.

Ja havia arribat. I de seguida es va posar a treballar. El Perseverance és la culminació dels últims vint anys d’exploració de la NASA a Mart centrats en l’estratègia de “seguir l’aigua”. És la missió tecnològicament més avançada de totes, que aterra a la zona de Mart més prometedora per trobar-hi restes de vida. El cràter Jezero, on s’ha ubicat el Perseverance, està situat on fa més de 3.000 milions d’anys hi havia el delta d’un riu que desembocava en un cos d’aigua tan gran com el llac Tahoe (cinc cops l'estany de Banyoles). L’objectiu de la missió és trobar-hi restes de microorganismes que hi poden haver viscut en el passat. En definitiva, saber si el planeta Mart va ser habitable en algun moment de la seva història.

Un altre objectiu de la missió és preparar el terreny per enviar astronautes a Mart, per la qual cosa el Perseverance incorpora un aparell que intentarà treure oxigen del CO que compon majoritàriament l’atmosfera del planeta. La NASA vol portar humans a Mart el 2035 o el 2038, un objectiu que des del CSIC es veu com a massa optimista.

I encara un últim lluïment per a la nova missió de la NASA: l’Ingenuity, el primer helicòpter que farà un vol sobre la dèbil superfície de Mart, si tot va bé, i en farà fotografies des de l’aire i a poca distància.

Els únics, potser per poc temps

Tot un desplegament tecnològic de l’agència espacial dels Estats Units, que ja acumula amb aquest nou aterratges amb èxit total, els únics fins ara al nostre planeta veí.

L’antiga Unió Soviètica va ser la primera que va intentar fer aterrar una nau a Mart l’any 1971, però hi va perdre el contacte pocs segons després que aterrés. Missions més recents de l’Agència Espacial Europea (ESA) i Rússia també han acabat en fracàs, tot i que, anys després que el Beagle europeu es donés per perdut el 2003, es va saber que no s’havia estavellat, sinó que simplement no va desplegar les seves plaques solars i no es va poder comunicar.

Els Estats Units hi van aterrar per primer cop el 1976 amb la Viking, i després n’han vingut encara vuit més. Si al maig la Xina té èxit en la seva missió Tianwen-1, que ara mateix està a l’òrbita de Mart, es convertirà en el segon país del món que aconsegueix explorar la superfície marciana a través d’un robot.