Ruanda, la memòria segrestada d’un genocidi inhumà
Aquest diumenge fa 25 anys que va començar el genocidi de Ruanda, el dels matxets, el dels 800.000 morts en 100 dies, el d’hutus contra tutsis, el de la vergonya de la inacció de les forces de l’ONU, que després va crear un Tribunal Internacional per jutjar els crims contra la humanitat, clausurat el 2015 amb un migrat balanç de 62 condemnats i 14 absolts davant d’una bogeria col·lectiva en què van participar milers i milers de persones. Va ser un genocidi exprés, brutal, planificat, massiu. Una barbàrie per tancar el segle XX de les barbàries. Al cor de l’Àfrica, davant la passivitat internacional, éssers humans van massacrar éssers humans atiats per un odi irracional. Què en sap el món d’aquella dramàtica història de terror? Més enllà de la pel·lícula Hotel Rwanda, ben poca cosa. A tot estirar és vist com un desastre més de l’Àfrica, sense voler assumir, per exemple, els orígens colonials del drama, a redós dels quals es va covar l’odi entre hutus i tutsis.
El trauma d’aquella violència extrema encara perdura. Si a Occident el recordem amb una vergonyosa barreja d’ignorància, mala consciència i silenci, les conseqüències de la matança són molt vives i feridores al cor de l’Àfrica, on ha condicionat i condiciona la vida política i civil com a mínim a Ruanda, Burundi i la República Democràtica del Congo (abans Zaire), on pocs anys després es va desfermar un conflicte, conegut com a Guerra Mundial Africana o Guerra del Coltan (1998-2003), que va causar més morts que el genocidi ruandès. Es calcula que per culpa de la violència i de la fam hi van perdre la vida 5,4 milions de persones. És la matança més gran després de la Segona Guerra Mundial.
Però la ferida del genocidi ruandès on resta més oberta és a Ruanda mateix, esclar. Entre altres coses perquè el país ha anat consolidant un estat policial sota el domini del president Paul Kagame, que, emparat en la seva heroica lluita sobre el terreny amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR) per posar fi al genocidi, s’ha consolidat en el poder, que ostenta des de l’any 2000, monopolitzant la memòria de la tragèdia davant del món i davant dels seus. I ho ha fet a costa de silenciar els crims contra els hutus que ell mateix hauria atiat com a revenja per la terrible massacre de tutsis. L’oposició al seu règim està avui totalment controlada i perseguida: l’opositor Anselme Mutuyimana va ser assassinat al març. La reconciliació entre hutus i tutsis és més propagandística que real. Però tot i l’evident falta de llibertats i la repressió dels dissidents, Kagame és un aliat a l’Àfrica per a Occident, que li dona suport i que permet una aparent bonança econòmica, molt visible a la capital, Kigali, i molt menys a la resta del país.
