Rússia, enemic d’Occident?

EnginyerLa Guerra Freda era un conflicte obert entre dos models antagònics de societat, economia i organització política. Un dels dos havia de vèncer, no eren compatibles.

Després de l’enfonsament de l’URSS, el model de la democràcia occidental i lliure mercat va ser el camí cap al qual van tendir els estats que, formant-ne part, van esdevenir independents. També semblava que seria el camí per a Rússia. No ha estat així. L’estat ha quedat en mans d’uns pocs i la democràcia ha estat violentada, encara que formalment respectada. Ha representat una continuació de l’Imperi Rus, sempre autoritari i absolutista, refundat per Pere el Gran el 1725, modernitzat des de la Il·lustració i el despotisme per Caterina II el 1762, mantingut per Alexandre III, vencedor de Napoleó el 1812 fins a arribar a Nicolau II, i la Revolució Bolxevic del 1917, que teòricament l’havia d’abolir i, de fet, el va continuar substituint el tsar pel comitè central del PC.

En un article recent al Foreign Affairs, J.Biden, vicepresident amb Obama, diu: “Per protegir el cleptocràtic sistema polític del president Putin, el Kremlin ha decidit atacar més enllà de les fronteres el que considera el principal risc per a la seva supervivència: la democràcia occidental. S’ha de vèncer la guerra subversiva que ha desfermat Rússia contra Occident. Els EUA poden fer-ho, però han de mostrar la determinació i la força necessàries. L’administració Trump ha demostrat que no es pren seriosament l’amenaça russa. Aquesta responsabilitat recau ara sobre el Congrés i la societat civil [dels EUA]”.

El Kremlin maltracta i persegueix l’oposició, hi ha casos comprovats d’assassinat i enverinament de polítics i periodistes opositors o crítics amb el règim: 312 periodistes han estat assassinats des de l’any 2000. Els veritables culpables no han estat mai trobats. L’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia el 2006 va tenir ressò internacional, però el nombre d’assassinats parla per si mateix.

L’estat ha augmentat les forces policials i de defensa nacional, de repressió de la població, fins a 350.000 efectius. Les clíniques per a malalts mentals de l’època soviètica, utilitzades per tancar-hi opositors, han estat discretament reobertes.

La societat russa té avui dos problemes: l’envelliment -el 2050 la població s’haurà reduït en un 20%- i l’alcoholisme, que ha crescut -ja era alt- des de l’època soviètica. Això influeix en l’esperança de vida, que és singularment baixa: Rússia és el 153 país del món per esperança de vida.

La política russa parteix de tres principis. Primer: els EUA volen canviar el règim polític rus. Per evitar-ho, els russos han impulsat revolucions en estats veïns -Sèrbia el 2000, Geòrgia el 2003, Ucraïna el 2004 i el Kirguizistan el 2014- que adverteixen de les conseqüències d’aproximar-se a Occident. Segon: l’erradicació de la corrupció a Rússia i als estats veïns faria perdre riquesa a l’elit dominant. Per tant, s’ha de mantenir. I tercer: la democràcia afebliria el poder del Kremlin. Per evitar-ho, s’han promogut guerres encobertes a Geòrgia el 2008, a Ucraïna el 2014 i a Moldàvia des dels 90, en les quals no està directament implicat l’exèrcit rus però sí mercenaris o tropes camuflades. El govern justifica aquesta política sobre la creença que “aquests estats són a l’esfera d’influència dels nostres interessos”... Del que es tracta és que cap d’aquests països passi a un règim democràtic i s’aproximi políticament a Occident.

Rússia practica la subversió i la intoxicació informativa als EUA, als estats de la UE i, en general, a les democràcies occidentals a través de la contrainformació i els ciberatacs. Les campanyes per influir en les eleccions dels EUA i en el referèndum del Brexit no han estat provades, però hi ha indicis sòlids d’intoxicació i falsedats difoses als mitjans de comunicació. En totes aquestes campanyes no es tracta d’ajudar partits polítics d’una ideologia concreta sinó d’afeblir la democràcia ajudant les forces polítiques més extremistes d’un signe o altre.

Una manera d’assegurar el poder de l’estat rus és a través d’exportar la corrupció. En són exemples la campanya de Marine Le Pen, del Front Nacional, a França, que va estar finançada per un banc rus amb connexions amb el Kremlin, i el blanqueig que va dur a terme el Deutsche Bank de 10.000 milions de dòlars de clients russos, descobert i multat per la UE amb 425 milions. L’advocat rus Serguei Magnitski va descobrir una corrupció en la Hisenda russa de 230 milions i va ser assassinat...

El president Trump ha explicat que, quan s’ha reunit amb el president Putin, aquest li ha dit que no havia intervingut en les eleccions presidencials. “Cada vegada que em diu que no ha fet una cosa el crec”. La raó d’una creença tan inexplicable pot ser la corrupció, el xantatge o la incapacitat política. En els dos primers casos respon a la política desplegada pel Kremlin.

Això és un resum de l’article de J. Biden. Les acusacions són greus i documentades i estan publicades en un mitjà no dubtós de rigor i neutralitat. Porta a la conclusió que les democràcies occidentals s’enfronten a un repte seriós perquè la connivència del poder polític rus i l’elit econòmica, enriquida a partir de la privatització accelerada de pràcticament tots els actius del país que sota el comunisme estaven en mans de l’estat, ha donat a uns quants un poder econòmic i per tant polític immens que intentaran retenir. Combatran amb tots els mitjans polítics i militars disponibles de l’estat rus, que ara controlen, i dels diners que ja tenen, per mantenir-lo. De fet, el president Putin va fer dijous passat la presentació pública d’un programa de modernització de l’arsenal nuclear rus que, més enllà de tenir un component important de reafirmació de poder per raons de política interna just abans de les pròximes eleccions, encaixa amb la seva estratègia a llarg termini.

Això, sent cert, no és contradictori amb la constatació que l’estat rus és feble per la concentració de poder en molt poques mans i perquè la seva economia està basada en el monocultiu del petroli i del gas, amb preus contingents i a la baixa. Quina estabilitat pot tenir un règim construït sobre bases tan febles?