La Rússia de Putin, en 10 claus

Fa exactament 22 anys que Vladímir Putin va agafar les regnes del Kremlin. Excoronel del KGB, Putin ha buscat cultivar una imatge de líder infal·lible per esvair possibles dubtes i deixar clar que, sota el seu control, Rússia serà forta. Acabada d'esclatar una guerra que sacseja, de nou, l'ordre global, intentem explicar, en 10 claus, com és el país que porta més de dues dècades construint.

L’arribada de Putin al poder, primer com a primer ministre la tardor de 1999 i després com a president en funcions, va anar acompanyada de l’inici de la Segona Guerra Txetxena. La invasió liderada per islamistes radicals de la república veïna del Daguestan i una sèrie de misterioses explosions en edificis d’habitatges en diverses ciutats russes, darrere dels quals alguns experts hi veuen l’ombra de l'FSB, van ser el pretext per iniciar una guerra per reconquerir el territori rebel. Aleshores Txetxènia vivia en una independència de facto després dels Acords de Khassaviurt del 1996 que van posar fi a la primera guerra i s’havien de revisar el 2001. Aquesta segona campanya, que va tornar a arrasar Txetxènia i es va anomenar operació antiterrorista, va ajudar a crear la imatge que encara l'acompanya: un Putin fort i decidit a posar ordre al caos dels anys 1990. Putin procedia del KGB i es rodejaria de silovikí, gent de les estructures militars, policials i de seguretat.

Als anys 2000 es va aconseguir estabilitzar l’economia després de la forta crisi a què es va veure abocat el país arran de l’ensorrament de la Unió Soviètica. Tot això és en gran part gràcies als alts preus del petroli en aquell moment. Hi va haver un creixement econòmic que es va mantenir fins al 2014, quan va començar un període d’estancament, després d’uns mesos de recessió econòmica arran de les sancions occidentals per l’annexió de Crimea. Durant aquests anys va créixer el benestar de la gent i, més enllà de les grans riqueses del país controlades per una minoria o per empreses estatals, va anar sorgint una incipient classe mitjana que té accés a béns de consum que abans no podia ni somiar i es podia permetre fer algun viatge a l’estranger cada any. Al marge del que pugui passar a partir d’ara, els russos, sobretot a les grans ciutats, no havien viscut mai tan bé com durant l’era de Putin.

A partir de l’any 2000 també es van augmentar considerablement els pressupostos estatals i el país va experimentar un renaixement en molts sectors. Tot i que es retregui al Kremlin que en els anys dels alts preus del petroli no s’invertís prou en modernitzar el país, sí que entre d’altres va millorar l’estat de la sanitat pública tot i que estigui lluny de ser un sistema ideal. En teoria tots els ciutadans tenen dret a una cobertura mèdica gratuïta gairebé universal que funciona de manera semblant a la Seguretat Social. A més, es poden fer una pòlissa mèdica voluntària pagant una quota i també hi ha la possibilitat de pagar in situ el servei a la sanitat pública per accelerar el procés. El renaixement econòmic també va anar acompanyat d’un gran increment de la medicina privada. La corrupció continua fent de les seves en molts sectors de la vida russa, però no ja no causa tants morts com abans. Les ciutats també són més segures i se senten menys trets al carrer perquè el fenomen de les màfies que suposadament protegien els petits negocis perd força.

En el seu primer discurs d’estat de la nació, el juliol del 2000, Putin va dir que la debilitat de l’estat havia ofegat les reformes i que “el poder ha d’estar basat en la llei i en la vertical que es creï” i va apostar per un estat fort, centralitzat i amb límits a la premsa. Això va ser un primer pas que 22 anys després ha acabat amb el tancament de gairebé tots els mitjans una mica independents que existien per ser crítics amb “l’operació especial” a Ucraïna. Entremig s’han viscut assassinats de periodistes que no s’acaben de resoldre mai, s’ha estès l’autocensura, i fins i tot la fugida de periodistes russos a treballar fora, en llocs com Ucraïna o la República Txeca. Molta gent s’informa a través dels canals de televisió federals, totalment controlats pel Kremlin. La relativa llibertat a Internet fins fa poc ha sigut un contrapunt molt important als mitjans oficials. Les diferents formes d’informar-se creen un xoc en la visió del món sobretot entre els més grans i les generacions més joves, que veuen que si el país continua anant com des del 2014 no podran gaudir del benestar i les oportunitats que sí que ha tingut la generació dels seus pares.

A Rússia no hi ha una oposició real i tots els partits que hi ha al Parlament poden presentar alguna iniciativa o oferir algun punt de vista diferent per donar una visió de pluralitat, però en realitat han d’estar sempre d’acord amb les línies principals de la política del Kremlin. Les formacions polítiques que podrien ser una oposició real i volen anar a les eleccions es troben sempre amb traves insuperables per presentar-s’hi. Pel que fa a l’oposició extraparlamentària, que tenia un cert suport a les grans ciutats, cada vegada està més ofegada, després de l’assassinat de Borís Nemtsov a tocar del Kremlin i de la persecució i els atacs contra Aleksei Navalni, que ara està empresonat. El retorn de Putin al Kremlin el 2012 va anar acompanyat de l’aprovació de tota una sèrie de lleis que restringeixen les llibertats ciutadanes i la possibilitat d’expressar-se i manifestar-se i també dificulten les feines d’organitzacions que es dedicaven a la defensa dels drets humans i a la memòria històrica.

En el seu discurs a la nació del 2005 Putin va qualificar la caiguda de la Unió Soviètica com “la catàstrofe geopolítica més gran del segle”, que va representar un drama per al poble rus perquè “desenes de milions dels nostres ciutadans i compatriotes van quedar fora del territori rus”. En aquella intervenció també va criticar les revolucions de “colors”, els moviments suposadament democratitzadors que havien sotragat Ucraïna i Geòrgia. El poder actual no tolera que les antigues repúbliques soviètiques mirin cap a l’OTAN o vulguin entrar a la Unió Europea. A més, Putin ha fet una croada contra qualsevol forma d’ingerència exterior, que sempre tem que siguin provocacions d’Occident per desestabilitzar Rússia. A Putin i també a molts russos els dolia que tants ucraïnesos no volguessin saber res de Moscou.

La gran festa patriòtica que uneix tots els russos és el 9 de maig, el Dia de la Victòria a la Segona Guerra Mundial, ja que tothom té algun parent que hi va morir. Pot ser una festa molt bonica i es podria celebrar la pau, però des de fa un temps que a Moscou s’ha convertit en una exhibició de força militar, ja que el renaixement de Rússia sota el mandat de Putin ha anat acompanyat del rearmament del país. A més, els russos senten molt endins la importància d’haver contribuït a derrotar l’Alemanya de Hitler i ara Putin i tota la seva màquina de propaganda tornen a apel·lar a la lluita contra el nazisme per justificar “l’operació” a Ucraïna perquè sap que això li pot funcionar en certes capes de la població russa. Amb l’annexió de Crimea ja es va saber tocar la fibra patriòtica de molts russos que van donar el vistiplau que la península tornés a formar part de Rússia.

A Rússia hi ha el sentiment estès que el país se sent humiliat per com va quedar enfonsat en una greu crisi després de la desintegració de la Unió Soviètica i que el món ja no respectava qui havia estat un dels grans actors de la Guerra Freda. Però des de fa uns anys Rússia ha tornat a fer sentir la seva veu al món en conflictes a l’espai postsoviètic, al Pròxim Orient, amb la seva relació amb la Xina o estenent la seva influència a l’Àfrica. Tot això omple d’orgull a molts russos que donen suport a Putin i que temen l’expansió de l’OTAN cap a les seves fronteres i els intents occidentals –reals o no– de debilitar Rússia. Putin sempre ha utilitzat la retòrica dels enemics exteriors per intentar unir els russos i ha emprès una veritable croada contra mitjans de comunicació i organitzacions no governamentals de Rússia que tenen algun tipus de finançament exterior que els etiqueta “d’agents exteriors”, un concepte que torna a apel·lar al vocabulari d’època soviètica.

En rus hi ha dos conceptes per distingir els russos ètnics, russki, i els habitants de la Federació de Rússia, rossian. Rússia és un conglomerat de pobles en un estat federal molt centralitzat on les repúbliques i territoris que en formen part tenen molt poc marge de maniobra, excepte Txetxènia, on el règim actual és tan fidel a Putin que al seu terreny pot fer bastant el que vulgui. Molts pobles de Rússia van experimentar un cert renaixement nacional amb els aires d’obertura de la perestroika als anys 1980. Viatjant per Rússia hi ha la sensació generalitzada que tots aquests pobles han anat retrocedint en matèria de llibertats nacionals i lingüístiques a mesura que s’anava consolidant el poder de Putin, que també veu una amenaça en la gran diversitat de Rússia.

El 2008 Rússia es va enfrontar amb Geòrgia quan aquesta, liderada pel president Mikheil Saakaixvili, que confiava que l’Aliança Atlàntica l’ajudaria, va intentar recuperar la república autoproclamada d’Ossètia del Sud, un dels conflictes congelats que van succeir a la caiguda de la Unió Soviètica. Rússia havia donat suport a aquest territori i passaports a part dels seus habitants i això li va servir de pretext per repel·lir l’atac de Saakaixvili en una guerra llampec que va portar les tropes russes a territori georgià. Després de l’annexió de Crimea el març del 2014 es va encendre la guspira del Donbas, una de les causes del conflicte actual. I el 2015 les forces armades de Rússia van entrar a la guerra de Síria, antiga aliada de temps soviètics i on tenia l’única base d’avituallament tècnic al Mediterrani. Oficialment, el Kremlin lluitava contra l'Estat Islàmic, però Occident l’acusa d’haver atacat sobretot les forces d’oposició a Baixar al-Assad i d’haver ajudat el president a mantenir-se al poder. Paral·lelament, es va observar una sospitosa facilitat per part de part de la insurgència islamista armada del Caucas Nord per obtenir passaports exteriors, sortir de Rússia i anar-se’n a fer la jihad al Pròxim Orient.