Ja no sabeu de qui refiar-vos?

i Ignasi Aragay
12/12/2020
3 min

En moments de crisi, la necessitat de referents és fa més peremptòria. Qui més qui menys, tots enyorem algú de qui ens podíem refiar, algun lideratge moral i polític incontestable. Ara som en un d’aquests moments delicats. La llista de noms públics de confiança s’ha aprimat dramàticament. La sensació és que ens anem quedant orfes de personalitats fiables, tant en el camp polític com en l’intel·lectual i cívic. Aquests dies des de l’ARA hem recordat Moisès Broggi, que va omplir de sentit la nostra primera portada ara fa una dècada, i que era alguna cosa més que un metge, i Carles Capdevila, que era alguna cosa més que un periodista. La meva llista de pèrdues recents de persones que valia la pena escoltar inclou Muriel Casals, Josep Fontana, Jorge Wagensberg, Quino, Montserrat Carulla, Pere Casaldàliga, Hilari Raguer, el pare Manel, Federico Correa... Tots em feien pensar, a vegades des de la discrepància.

Quan et quedes sense referents, corres el perill de voler-ne fabricar-ne de nous amb massa presses. L’eclosió de les xarxes socials ha provocat encara un punt més d’acceleració del circ mediàtic, de manera que la fama esdevé meteòrica. Però de la mateixa manera que un dia encimbellem algú, l’endemà el fem caure del pedestal. Ho hem vist, per exemple, amb els nous gurus epidemiòlegs: Oriol Mitjà i Fernando Simón. En qüestió de mesos han passat de veus científiques oraculars a sospitosos de partidisme o de ves a saber què. Res no dura. Vivim en el regne de l’efímer. Un regne que no només és fruit del vertigen comunicacional, sinó també de la crisi general d’autoritat. De fet, els dos fenòmens van lligats, i no està clar quin és la causa i quin la conseqüència.

Sigui com sigui, tot està en qüestió, des de les institucions democràtiques fins al coneixement científic. De la societat de l’espectacle (tot és un divertiment) hem passat a la societat de la conspiranoia (tot és mentida). Ningú es refia de ningú. S’ha enfonsat la credibilitat de la política, sí, però també la periodística, la científica, la de la cultura, la de l’educació, la de la medicina...

Enmig de la riuada d’aquest descrèdit general de l’esfera pública van apareixent, un rere l’altre, líders amb tics populistes i messiànics que aparentment denuncien mentides i destapen conxorxes ocultes, però que en realitat no són res més que aprofitats de torn que prometen solucions màgiques a problemes complexos, i que es mostren terriblement hàbils a l’hora de crear enemics i traïdors contra els quals afirmar-se i cohesionar els seus seguidors. Cap societat no està a recer d’aquests nous falsos profetes que surten com bolets tuit a tuit, selfie a selfie, de fake news en fake news. Són mestres de l’exageració, la confrontació i la confusió.

Així doncs, un consell: si algú us promet solucions fàcils, poseu-lo en quarantena. Si us regala les orelles amb finals feliços indolors, malfieu-vos-en. I al contrari: qui us digui que no hi ha dreceres miraculoses i que només sortirem de les múltiples i greus crisis en què estem ficats -la pandèmica, l’econòmica, la climàtica, la nacional- amb feina, feina i feina, amb temps, paciència i esforç, escoltant-nos mútuament i col·laborant, doncs a aquest pesat aixafaguitarres potser val la pena fer-li una mica de cas. I això val per a la política i per a tot.

No pretenc que aquest sigui un article fatalista, en el sentit que no hi ha lloc per a l’esperança, que el túnel és llarg i fosc, que fem el que fem no ens en sortirem perquè portem escrit al front la derrota i el declivi. Més aviat al contrari. En la nostra societat hi ha molt talent latent, molt sentit comú, molta honradesa, molta energia. Però no sempre brillen ni enlluernen com un crit heroic, ni d’entrada ens fan somriure o ens emocionen. Més aviat al contrari. A vegades el camí més tranquil és el més bell. I la millor paraula, la més sòbria i reflexiva.

stats