'Saint Maud': una santa posseïda per animar el Nadal

'Saint Maud'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Rose Glass. 84 min. Regne Unit (2020). Amb Morfydd Clark, Jennifer Ehle i Lily Knight. Estrena als cinemes el 23 de desembre

El 1887, el neuròleg Jean-Martin Charcot va publicar Les demoniaques dans l’art, una investigació mèdica i iconogràfica que lligava la representació artística de les dones endimoniades amb la histèria, amb l’objectiu de legitimar la seva teoria sobre aquesta malaltia. Més enllà de l’àmbit mèdic, l’obra va suposar el triomf de la imatge ambigua –entre la malaltia i l’èxtasi religiós– de la dona amb patologies mentals; una imatge que el cinema, d’altra banda, ha abraçat fins avui dia amb un fervor espectacular.

Saint Maud, debut de la britànica Rose Glass, es presenta molt fidel a l’imaginari modern de la histèria, així com a la tradició narrativa del terror gòtic i dels films sobre relacions pertorbades. Tant l’escenari -una casa apartada del món- com la relació asimètrica de les protagonistes –la Maud, una jove apocada que treballa de cuidadora i que té al·lucinacions de Déu, i l'Amanda, una exballarina postrada de qui té cura la Maud– recuperen idees i estats d’ànim de clàssics com L’exorcista de Friedkin, El servent de Joseph Losey o alguns títols de Scorsese. Però aquestes influències –evocacions, més aviat– funcionen només com a punt de partida d’una cinta que evita complaure fàcilment els connaisseurs. Els subtils girs de guió, radicals cap al final, ens parlen d’un viacrucis tortuós però també d’un camí cap a la santedat ple, esclar, de temptacions fins a l’últim alè del metratge.