Saltant els porters amb 140 caràcters

Entre l’assemblea de la CUP i la investidura del nou president van passar les dues setmanes més depriments i crispades a les xarxes que s’han viscut des de fa temps. Hi havia moments en què em preguntava si era així com començaven les guerres.

Estem entrant en un nou període de maduresa a les xarxes. Només han faltat unes quantes incidències perquè la gent entengui que Twitter no és cap broma, no és cap banalitat i, sobretot, no és cap WhatsApp. El que hi passa és eminentment públic i susceptible de ser compartit, fins i tot quan és anònim.

Com es pot saber, en un sistema que aprecia el valor de l’anonimat, en qui pots confiar? La resposta rau en la credibilitat, que un mateix té el poder de construir o destruir segons la seva destresa. La credibilitat a les xarxes és una mena de moneda de canvi del segle XXI, i és la base del self-made twitterer. No cal ni es pot heretar ni comprar. La credibilitat a Twitter es crea tuit a tuit, amb informació, amb humor, amb incisió, amb constància, i també amb la intimitat ambiental -aquells tuits que revelen el caràcter autèntic del tuitaire, el que li importa fora de la feina, fora dels interessos-. Després de llegir un tuitaire un temps, arribes a conèixer-lo i a confiar-hi (o a desconfiar-ne).

Hi ha articles que es llegeixen de manera diferent segons qui els fa circular. Hi ha declaracions de polítics que es llegeixen de manera diferent segons qui els cita. L’autoritat de la font és fonamental, i a Twitter, per primera vegada, aquesta autoritat està a l’abast de tots. De tu i de mi. I a alguns els molesta molt aquest fet.

Ara combinem aquest fenomen amb la situació a Catalunya: un sistema polític enormement complicat, amb múltiples partits, incomptables aliances creuades, i una història llarga i tortuosa; un Estat que durant 40 anys es va basar en l’opressió policial, la censura i la manipulació per fer callar un poble i amagar-lo del món i que encara es nega a escoltar-lo i deixar que s’expliqui (segons el WSJ aquesta setmana); un Estat on el 85% de persones s’interessen per les notícies però només el 34% se’n fien; un idioma que es va prohibir i que continua sent un obstacle per als periodistes estrangers; una professió periodística en plena crisi amb salaris minsos, audiències en caiguda lliure i èmfasi en el més sensacional, i, per si no fos prou, un assumpte d’una importància incalculable per al món sencer, per a Espanya, per a l’estabilitat de l’euro i per a l’economia europea, només per començar. No és casualitat que els periodistes de Madrid siguin un 25% menys propensos a pensar que la independència de Catalunya és possible que els que viuen a Barcelona.

Tot i així, tenim una gent que ha decidit que vol canviar el seu futur polític, o com a mínim votar-lo. I han fet mans i mànigues per fer-ho pacíficament i democràticament. I han xocat frontalment contra tot el que acabo d’explicar -un statu quo com una casa de pagès-, que el mira i se’n riu, i que s’equivoca de ple en la supèrbia.

Twitter permet saltar tots els porters tradicionals. Per primera vegada, els mortals podem accedir directament als que fan la història i als que l’escriuen. No fan falta a priori ni diners ni connexions. Ningú no s’hauria de sorprendre si exigim a la premsa (local i internacional) i als polítics que mirin curosament i detingudament un procés com el nostre. És normal i bo que els fem preguntes, que revelem arguments esbiaixats, que demanem correccions i que exigim precisió. No només és correcte i saludable: és essencial per construir aquesta nova democràcia forta i transparent.

Però compte. Twitter només funciona quan hi són tots els jugadors: els poderosos i nosaltres. Perquè hi continuï sent tothom, hem de jugar-hi amb el màxim de respecte i el mínim d’increpacions. És bo demanar, exigir!, respostes, però no podem tornar a aquestes setmanes d’acusacions infundades i a la fixació per apuntar zasques. El meu cunyat sàviament diu que s’escolta més el que parla tranquil que el que s’esvera. No té res a veure amb el fet de parlar fort o fluix; té a veure amb el to. I als polítics i periodistes els recordo que és una eina útil per compartir les seves campanyes i promeses, i, en el cas dels segons, articles, però que també tenen una responsabilitat d’escoltar-nos i fins i tot contestar-nos les preguntes i rectificar en públic quan ens han fallat. Seguim.