La setmana que a Madrid s’ha evidenciat un altre cop la fractura entre dues Espanyes que semblen irreconciliables, en aquest cas per la llei Celaá d’educació, a Barcelona s’agreujava l’esquerda entre ERC i JxCat per la gestió de la pandèmia. La diferència és que l’independentisme està condemnat a entendre’s i a governar junts.
Un psicòleg potser diria que la relació entre JxCat i ERC ha assolit cotes malaltisses de toxicitat i que, si volen evitar un divorci amb uns costos molt elevats per banda, no tenen altre remei que anar a teràpia. En un altre temps era l’ANC la que feia de terapeuta (bàsicament amenaçant amb llançar-los les bases a sobre), però ara aquest paper l’exerceix Òmnium i els seus dos homes bons, Jordi Cuixart i Marcel Mauri. En aquest context es troben a faltar els típics bombers experts en apagar focs i en greixar relacions. Això obliga a fer-se la pregunta següent: qui és la persona d’ERC que cau millor a JxCat? I a l’inrevés? En el primer cas no hi ha gaires dubtes que és Xavier Vendrell, que s’ha dedicat a treballar bàsicament la relació entre Junqueras i Puigdemont. Però també Josep Maria Jové, el principal lampista dels republicans. I potser l’home de JxCat que genera menys anticossos a ERC és Josep Rius, persona de confiança de Puigdemont i de tarannà dialogant i reflexiu, i alhora eficient i executiu. L’experiència demostra que aquests perfils són imprescindibles en qualsevol govern de coalició.
A Madrid també hi ha tensions entre socis, però no hi ha més bona argamassa que l’amenaça de la dreta. La llei Celaá ha actuat de bàlsam de l’esquerra aquesta setmana mentre la dreta posava el crit al cel i iniciava la seva particular campanya de llaços taronja. Aquesta llei també allunya Cs de la majoria parlamentària, en una ofensiva que amenaça amb deixar en res el gir moderat d’Inés Arrimadas. Amb les eleccions catalanes a la tornada del Nadal, és impensable que Cs pugui donar suport als pressupostos del govern que facilita la immersió lingüística. En aquest cas, cal remarcar que ERC pot haver matat dos pardals d’un tret amb aquesta jugada.
Entre els grups que van votar a favor de la llei Celaá no hi havia ni JxCat, ni el PDECat, ni la CUP. Els dos primers es van abstenir mentre que els cupaires, amb una dinàmica parlamentària que els porta sovint a coincidir amb Vox en el vot, van votar-hi en contra. Que el PDECat no votaria a favor d’una llei que posa límits a la concertada era previsible, ja que aquesta ha sigut una de les banderes històriques de CiU. Però no era tan evident en el cas de JxCat, que es vanta de no tenir un perfil ideològic definit. En aquest cas, però, els de Laura Borràs es van alinear amb el PDECat i amb la resta de la dreta parlamentària (PP, Cs, Vox i PNB) en defensa de la concertada. El més interessant és que JxCat ha prioritzat el seu flanc dret abans que aparèixer al costat de l’esquerra (i d’ERC) en una qüestió que també els podia dividir internament.
EL DETALL
El PNC intenta fer-se un forat a les eleccions aprofitant totes les escletxes possibles per accedir al Parlament. Una d’aquestes és la presentació de fitxatges de bombo i platerets. Almenys això és el que prometien que farien dijous. “A causa de problemes tècnics vinculats al proveïdor de fibra de la nostra seu, ens veiem obligats a ajornar la convocatòria telemàtica”. Hauran de mantenir la incògnita fins a una altra ocasió.
“La primera pregunta la formula el diputat Lucas Ferro”. El president del Parlament, Roger Torrent, es va trobar amb el silenci com a resposta. “No hi és?” Passaven pocs minuts de les 9 del matí de dimecres. ¿Es devia haver adormit? Ferro havia arribat d’hora al Parlament, s’havia tancat al despatx a preparar la intervenció i li havia passat el timbre d’entrada. Va acabar arribant per ser el segon a preguntar.
