La banalització de la repressió
La immensa majoria de catalans –amb l’excepció d’alguns malànimes– vam celebrar la sortida de la presó, ni que fos per només quaranta-vuit hores, de Jordi Cuixart, president d’Òmnium. Tanmateix, ni aquest ni el proper permís de Jordi Sànchez no hauria de produir cap mena de relaxament en la indignació per la presó injusta en particular, ni pel marc repressiu en general, que es viu al país. Ben al contrari, i sobretot per als mateixos empresonats, sortir unes hores per tornar-hi a entrar no pot fer altra cosa que burxar en el seu –i nostre– dolor de la pèrdua injusta de llibertat.
DES DEL primer dia que vam tenir consciència de la resposta repressiva de l’Estat a l’aspiració a la independència, el principal perill ha estat el de la seva normalització. Sobretot, perquè mai no hi ha un primer dia ben definit, i quan te’n comences a adonar, ja fa temps que s’exerceixen formes de repressió de, diguem-ne, perfil baix. Primer van ser els intents d’humiliació i menyspreu, les amenaces velades, la ridiculització dels primers gestos o l’ocultació intencionada de fets rellevants. De manera que l’erosió de l’autoestima, la interiorització de la por o la pèrdua de confiança ja foren els primers símptomes de normalització de la repressió.
PERÒ quan la repressió es descara, ni que paradoxalment sigui com a conseqüència de la feblesa o inseguretat del mateix Estat, llavors les respostes normalitzadores també esdevenen més greus, més lacerants, més indignes... encara que no sempre prou explícites. De manera que trobo convenient recordar quines poden ser algunes d’aquestes formes de banalització de la repressió per mantenir-nos alerta tant davant els que ens hi volen arrossegar com davant les nostres pròpies febleses.
LA BANALITZACIÓ de la repressió, doncs, s’expressa de maneres diverses i en graus diversos de perversitat i dissimulació. I, entre les formes més ignominioses –només amb l’avantatge que són més explícites–, hi ha la d’aquells que argumenten que les víctimes de la repressió “ja estaven avisats”, que “s’ho van buscar” i que, en el fons, “s’ho mereixen”. És una manera bèstia i cínica de justificar la repressió perquè en cap moment es fa menció del fons de la qüestió: ni de la il·legitimitat de les amenaces rebudes, ni de les raons de la desobediència, ni de la proporcionalitat de la persecució i la sentència.
LA SEGONA manera de trivialitzar la repressió consisteix en atribuir intencions espúries a l’exercici dels drets civils que són la causa de l’encalç. Restar mèrit al valor de qui s’ha enfrontat amb un règim autoritari i ara n’està pagant les conseqüències, intencionadament o no, menysté el coratge dels ara castigats i el converteix en ximpleria i ineptitud. A la pena de la repressió, doncs, s’hi afegeix la d’una suposada niciesa.
LA TERCERA forma de banalitzar la repressió és la que adopta una còmoda i calculada equidistància entre víctimes i botxins. Sota l’aparença de neutralitat, fins i tot d’objectivitat, hom se situa per sobre del bé i el mal. Es una manera de desentendre-se’n que sol acabar, i en quart lloc, eliminant el context repressiu de les anàlisis polítiques. En aquests casos, les consideracions sobre els esdeveniments polítics ignoren la base repressiva en què s’inscriuen, i així, covardament, l’oculten.
FINALMENT, hi ha la que és potser la forma més estesa de banalització de la repressió: la indiferència. Fa unes setmanes, Antoni Bassas li preguntava a Joan Carles Mèlich com es manifestava avui dia el Mal i, amb molt d’encert, ell li responia que amb la indiferència. I aquí en tenim un exemple clar: la indiferència davant de la repressió patida per l’exercici de drets democràtics fonamentals que van des del d’expressió fins al de la desobediència civil, és el perill més gran a què s’enfronten, no pas els sobiranistes, sinó tots els demòcrates. Aquí, i arreu.
