Contra l'anar tirant
Sorprèn que algú encara cregui que un govern PSOE-Podem pot ser el principi d’una via de resolució pactada i efectiva del conflicte d’Espanya amb Catalunya. I ja no parlo de desencallar una negociació oberta amb el dret d’autodeterminació a l’ordre del dia, sinó ni tan sols compromesa en l’horitzó d’una millora real –i encara menys definitiva– del model fiscal o del respecte per l’especificitat lingüística i cultural. Una vana il·lusió que només es pot entendre com a resultat d’un desesperat exercici d’autoengany, forçat per la incomoditat –intel·lectual i material– que provoca el mateix conflicte.
Sembla clar que en aquesta política d’ara, entesa com l’art del qui dia passa any empeny, l’experiència compta poc o gens. ¿Potser ja no es recorda el fracàs de la reforma de l’Estatut amb governs socialistes a les dues bandes? ¿S’ha oblidat la sentència d’un Tribunal Constitucional que esquerdava tot l’edifici que el sustentava? I, encara, ¿cal tornar a fer memòria de la negativa rotunda al modest pacte fiscal ofert a la desesperada pel president Artur Mas? Per tant, si en circumstàncies molt més favorables unes propostes gens radicals ja no van poder ser tingudes en compte, per què en un context tan encabritat com l’actual ens deixaran seure en una taula si no és per acordar les condicions d’una rendició unilateral davant d’un Estat que només té prevista la derrota total i humiliant d’un adversari que amb tant d’urc ha perseverat a convertir en enemic?
El conflicte polític en què vivim irrita allà, però també inquieta aquí perquè trenca els marcs mentals d’opacitat que permetien dissimular l’acceptació d’unes condicions de submissió indignes. És també per aquesta raó que la presidència del molt honorable Quim Torra incomoda tant aquí quan no renuncia a ser testimoni de la barbàrie repressiva que viu el país, expressada amb una resistència d’alta dignitat i sacrifici. ¿Com voleu que no s’’incomodin els qui s’escandalitzen per unes pèrdues de 15 milions d’euros però mai no han denunciat un espoli constitucional de 15.000 milions? ¿O qui fa drama pel tall de tres dies d’una frontera sense haver-lo fet abans amb la mateixa indignació per les dècades de desídia en la construcció del Corredor Mediterrani? ¿O els que ara lamenten els riscos que té el conflicte per la fugida d’empreses, però van callar com uns morts quan se les empenyia fora des de la mateixa Corona? I, esclar, això ajuda a explicar per què qui ha fet l’orni davant l’incompliment de la política d’immersió lingüística, ara surt a defensar els drets lingüístics dels qui ja ho tenen tot a favor. Parlo de tots els que voldrien tapar amb els petits entrebancs esporàdics l’evidència de la seva submissió als grans obstacles sistemàtics a la prosperitat dels catalans.
Es pot entendre, doncs, que hi hagi qui s’agafa al ferro roent d’un acord al preu que sigui per fer possible un govern PSOE-Podem davant del vertigen de qualsevol altra alternativa. S’entén que, fins i tot davant l’evidència de la incapacitat de l’Estat per encarar políticament els seus conflictes territorials, a canvi de fer possible la investidura es compti amb obtenir algun avantatge, mal que sigui per poder aprovar els pressupostos. Tot es pot entendre. Tant, com és fàcil de preveure’n els exigus resultats finals.
Al costat de les advertències per la frustració que podria comportar seguir insistint en l’autodeterminació per arribar a la independència, sembla que s’oblida que som on som precisament per acabar amb la frustració d’haver cregut en la capacitat de l’autonomisme per satisfer les demandes de justícia, prosperitat, reconeixement i radicalitat democràtica a què aspira aquest país. Per això, l’alternativa al conflicte obert mai no podrà ser tornar a l’estratègia de l’aquí caic i allà m’aixeco, ni el nou full de ruta pot acabar sent un resignat anar tirant.
