Estar a l’altura del desafiament
L’anunci de la severa vaga de fam que han iniciat els diputats Jordi Sànchez i Jordi Turull, ambdós candidats a la presidència de la Generalitat si la seva elecció no hagués estat dinamitada pels tribunals espanyols, i a la qual s'han sumat Joaquim Forn i Josep Rull, ha trasbalsat emocionalment l’independentisme, darrerament ja prou afligit. Tanmateix, es tracta d’una acció d’un alt valor polític que cal assumir com allò que és: un nou pas ferm en la lluita pel dret a l’autodeterminació dels catalans. I com a tal, s’ha d’incorporar a l’estratègia de combat, més enllà dels tan estimables sentiments d’afecte i compassió que provoca.
La força d’aquesta vaga de fam rau en el fet que té un objectiu molt precís: la denúncia del bloqueig que el Tribunal Constitucional ha aplicat als recursos d’empara que els empresonats han anat presentant i que, admetent-los però posant-los al calaix, impedeixen recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans. És a dir, es tracta d’una crit d’atenció davant de la gravíssima vulneració d’uns drets bàsics. I, lluny de demandes genèriques impossibles d’assolir, es tracta d’exigir el compliment de la llei, fet que és possible de ser atès simplement mostrant la diligència a què la gravetat dels fets obliga.
No burxaré ara en les incomoditats que també ha generat la vaga. D’una banda, el cinisme cruel dels qui volen restar valor a la vaga de fam perquè no està plantejada com un desafiament fins a la mort i que, covardament, diuen que “no van seriosament”. I de l’altra, ignoraré les reaccions de tota la tropa de barrufets rondinaires (és l’expressió més amable que se m’acut, perquè les més precises me les guardo) que s’han proposat desqualificar –se suposa que des de dins, però ja en començo a tenir dubtes– qualsevol gest que faci l’independentisme majoritari radicalment assenyat, i que no segueixi la seva opció per un heroic suïcidi col·lectiu.
En canvi, vull fer notar que per bé que la vaga de fam té la virtut de focalitzar-se en un objectiu just i assolible, la seva eficàcia va molt més enllà d’aquest propòsit. En primer lloc, assenyala on és el lideratge polític, ara empresonat o a l’exili, i que ha estat democràticament legitimitat per seguir marcant l’estratègia que cal seguir. Les persones exiliades i preses, conjuntament amb les institucions transitòriament elegides per fer el trajecte final i més costerut fins a la independència, amb aquest gest prenen alè per seguir endavant.
En segon lloc, la vaga de fam torna a posar el focus internacional en el sistema judicial espanyol, que ha volgut dissimular la brutal repressió de l’independentisme presentant les víctimes com a culpables de delictes imaginaris. La resposta de la premsa internacional i els seus efectes sobre l’opinió pública mundial és un dels millors indicadors de l’encert de la greu decisió de Sànchez, Turull, Forn i Rull. És cert que la independència s’ha de guanyar a dins, però només es consolidarà amb el reconeixement exterior, i cal seguir concitant la seva atenció.
Tercerament, no comparteixo les sobreinterpretacions periodístiques que s’han fet de la vaga de fam en termes merament partidistes. Tenim tot d’analistes que qualifico d'“hiperventilats de la moderació”, al·lèrgics a qualsevol gest que incomodi el seu propòsit de desinflar el conflicte. Al contrari, crec que es tracta d’una acció que contribuirà decisivament a aquesta unitat estratègica que necessita l’independentisme per encarar –no dic precipitar– la seva fase final. I espero que les organitzacions sobiranistes surtin de l’estat de confusió i sàpiguen reconstruir aquesta unitat d’acció que l’independentisme reclama tothora.
En definitiva, es tracta de saber llegir bé els senyals. Cal veure el focus precís de la vaga de fam, però entendre cap on apunta. I cal estar a l’altura d’allò que exigeix a l’independentisme, però també en general als defensors dels drets humans.
Salvador Cardús és sociòleg.
