Estat, violència i corrupció legítimes
En poc més d'una setmana, del 26 de febrer al 5 de març, hem descobert astorats noves corrupteles judicials, aquesta vegada a la Junta Electoral Central, amb membres a sou de partit o amb militància ocultada. Hem assistit impotents a l'obstrucció que la policia de l'Estat posava a la lliure circulació dels catalans que es volien desplaçar a Perpinyà. Hem tornat a veure les males arts del jutge Llarena en la petició d’extradició de Valtònyc. Hem sabut que als manifestants del sindicat d’extrema dreta policial Jusapol no tan sols se’ls tolerava incomplir impunement les normes sobre la protecció de Las Cortes, sinó que se’ls deixava fer a l’hora d’empaitar, insultar i amenaçar la diputada Laura Borràs. Han tornat a ser notícia –sobretot fora d’Espanya– les fraudulentes pràctiques comissionistes de la monarquia constitucional aprofitant la seva relació amb el règim autoritari saudita, de qui són tan amics. Hem contemplat com la Fiscalia de l’Estat, quan espera que les presons rentin el cervell dels nostres presos polítics, se sent més hereva de la Santa Inquisició que defensora de la llei i els drets civils. Per si no fos prou, l’informe d’Octuvre ens recordava què és exactament aquest Tribunal de Comptes que, paral·lelament als càstigs del tribunals ordinaris, s’ha proposat arruïnar tota mena de responsables de l'1-O. I tancava la setmana l’obertura d’una nova via, per la porta del darrere, per aconseguir, peti qui peti, empresonar Puigdemont. I no estic segur que la llista sigui exhaustiva.
Aquest cúmul de comportaments gravíssims que atempten directament contra la qualitat democràtica d’un sistema polític, però també la indolència amb què són desatesos principalment pels mitjans de comunicació espanyols i el silenci sepulcral del Gobierno “progressista i d’esquerres” i d’altres instàncies institucionals suposadament compromeses amb la democràcia i que s’haurien de sentir obligades a denunciar-los, em porta a fer unes breus consideracions.
Primera. És ben clar que un estat –no tan sols a Espanya, però aquí sense dissimulació ni límits– funciona com un paraigua que empara la comissió de tota mena d’irregularitats quan les perpetren els que en tenen el control o estan al servei de la seva mateixa protecció. Per contra, atrevir-se a sortir del seu abric no tan sols et deixa a la intempèrie, sinó que et converteix en un perill que cal perseguir sense compassió. En el cas de l’independentisme català i els que el lideren, el seu pecat no ha estat tant saltar-se la llei –que, a més, l’han apanyat a mida– com atrevir-se a quedar fora del pacte d’omertà.
Segona. En aquest mateix sentit, quan la política catalana ha gosat qüestionar l’autonomisme –un invent del règim del 78 per protegir-se de les aspiracions històriques i futures de les nacions catalana, basca i gallega–, ha quedat tan desprotegida que les més petites febleses es converteixen en veritables daltabaixos. Són indignants els escarafalls que fem per les petites confrontacions internes que van de la irrellevància al ridícul, per l’hipercriticisme que es gasta contra els nostres polítics –oblidant que viuen permanentment amenaçats i que estan despullats de competències des del 155– o pels qui exigeixen que Catalunya es comporti de manera exemplar, és a dir, que faci bondat, torni a l’ordre sota el paraigua protector de l’Estat i n’obtingui la protecció a canvi de ser-ne còmplice i, com abans, poder participar ni que sigui una mica en les seves corrupteles.
Tercera. La suposada força de l’Estat rau precisament en la capacitat que té per encobrir les seves transgressions antidemocràtiques. Que l’Estat, seguint la definició clàssica, sigui el dipositari de la “violència legítima”, a part de voler dir, posem per cas, que pot enviar –i condecorar– els de l'"A por ellos" o afinar la llei per defensar-se dels seus enemics, també significa que és qui pot encobrir la corrupció i fer-la, també, “legítima”. Això és el que ens ha mostrat ben a les clares aquesta setmana.
