Explorar i sabotejar
SociòlegDel mapa que ha de guiar el sobiranisme cap a la independència només se’n té –i encara parcialment– l’orografia, el relleu, els obstacles. Però no hi ha camins fressats. Per tant, tampoc se’n pot tenir una perspectiva precisa, i de moment el paisatge ha de ser, inevitablement, imaginari. La imatge que expressa millor el camí cap a la independència és la de l’exploració, una actitud que demana tanta determinació com capacitat de reflexió i d’observació atenta. Una actitud complexa, on cal equilibrar l’esperit d’aventura amb el no deixar de tocar de peus a terra.
Autocrític com és el sobiranisme, ja ha reconegut tota mena d’errors, reals o imaginaris. Els reals són errors d’aquells que només es coneixen a posteriori, a pilota passada. D’imaginaris n’hi ha tants com els adversaris són capaços de fer creure. Ara bé, si hi havia un error que es podia preveure d’avançada va ser voler establir fulls de ruta i calendaris al marge de l’exploració prèvia de l’orografia. Més que no pas un problema de precipitació, hi va haver un menysteniment dels obstacles imprevistos. El terreny era més abrupte del que s’havia pensat.
D’aquestes circumstàncies extraordinàriament incertes, mudadisses i atzaroses se’n deriven contingències molt difícils d’analitzar amb els esquemes d’observació tradicionals. Posem el cas de la previsió de vot. Com es pot preguntar a qui es votarà a un any vista si no sabem entre quines propostes es podrà triar? Si en un sistema polític estable ja hi ha dificultats per als pronòstics electorals, quin sentit té fer-ne ara sense conèixer ni quins partits, quines coalicions, quins programes o quins lideratges tindrem sobre el tauler electoral? És esperable que allò que ara sembla més estable tingui més bones perspectives a les enquestes. Però què passarà amb allò de què ara potser no sabem ni el nom? Adhesions incondicionals a part –per cert, cada dia més escasses–, voler avançar la intenció de vot és una temeritat.
I si especular amb la intenció de vot és com apostar a cegues, voler interpretar els moviments d’una exploració no és menys dificultós. Per això, les anàlisis polítiques d’ara es mouen entre l’especulació pura i dura i el vaticini esbiaixat pels propis prejudicis. L’anàlisi política, en un marc de girs sobtats tan gran com l’actual, s’ha convertit en l’exorcisme necessari per omplir l’'horror vacui' que se sent quan tot és tan obert. D’aquí un any, ¿hi haurà hagut eleccions a Espanya i amb quin resultat? ¿Encara hi haurà el mateix govern a Catalunya? ¿S’hauran jutjat i hi haurà sentències per als presos polítics? ¿Apareixeran i desapareixeran organitzacions i lideratges? ¿Quin serà el context internacional davant d’una hipotètica nova finestra d’oportunitat? ¿Es pot ser un expert en imprevisibilitats, més enllà de voler-les controlar a cop de vaticini?
La meva opinió és que exigir segons quina mena de precisions als qui exploren un terreny desconegut, gens freqüentat, és una actitud més pròpia d’un sabotejador de l’expedició que no pas d’un analista que vol comprendre la complexitat de l’aventura. Quan l’explorador mostra confiança, el sabotejador li demana proves. Quan l’explorador necessita esperança, el sabotejador li diu que el seu somni no té futur. Quan l’explorador busca, el sabotejador li exigeix que no surti del camí establert, que es rendeixi i abandoni tota il·lusió.
Els paisatges no són un a priori, sinó que es creen explorant i construint. I el sobiranisme, a diferència d’allò que es deia dels homes –que no saben caminar i mastegar xiclet alhora–, està examinant amb cura nous territoris i alhora sap governar. El paisatge de la independència és en construcció.
