L’independentisme populista
Sí: l’independentisme també està amenaçat pel populisme. I no és que sigui un risc sinó que ja és un fet, encara que de proporcions difícils de mesurar. Encara més: a mesura que s’ajorna la promesa de l’emancipació, si no s’hi posa remei, es podria anar estenent com la pólvora. I, des del meu punt de vista, l’independentisme populista pot acabar sent el corc que, juntament amb la guerra bruta que li fa l’estat espanyol, el porti si no a la derrota definitiva sí a un incert ajornament de la victòria final que quedaria per a futures generacions.
ÉS CERT que el populisme és una amenaça general. No tan sols hi ha populisme en la dreta reaccionària o feixista, sinó que també n’hi ha a l’esquerra –només cal observar moviments com el 5 Estrelles o el 15-M i els partits en què han evolucionat–. I amb aquest nom o d’altres, de populisme en trobem al llarg del temps i en tota mena de règims polítics i econòmics. En el peronisme argentí o en el maoisme xinès. I és que el populisme –creure en la superioritat moral del poble enfront de la maldat intrínseca de les seves elits– és una feblesa pròpia dels temps de crisi de la democràcia… si és que alguna vegada la democràcia no ha estat en crisi.
EL CAS és que acostumats a veure la palla a l’ull dels altres i no la biga en el propi, però sobretot condicionats per no voler carregar-li més els neulers a un moviment durament castigat per la repressió, potser s’ha estat massa benèvol a l’hora de denunciar-ne les expressions populistes. Penso en la idealització de la noció 'poble', en nom del qual es parla en va i cadascú li fa dir el que vol. Per contrast, és greu l’antipartidisme que se’n deriva. La legítima crítica dels partits no es pot reduir al supòsit injuriós d’estar dirigits per uns d’individus que només estarien preocupats per la “pagueta” o la “poltrona”. La desqualificació global dels partits pels suposats enganys i covardies dels seus líders, i més quan han estat les principals víctimes de la repressió, és de covards emparats per l’anonimat de la xarxa o la comoditat de la tertúlia i la tribuna escrita. Analitzem-ne els errors o les imprevisions, o les pors. Si voleu, censurem-ne els canvis radicals –i a vegades incomprensibles– d’estratègia. Argumentem i proposem. Però d’aquí a assenyalar traïdors i traïcions, hi ha molta distància.
TAMBÉ forma part de l’emoció populista veure conspiracions per tot arreu que només afavoreixen la desconfiança general. I, esclar, és populisme suposar que amb una autoatribuïda raó –i sobretot amb una no provada capacitat revolucionària– el poble tot solet en té prou per vèncer. L’abrandament populista que denuncia els qui van amb el lliri a la mà i que somnia batalles campals pels carrers és, també, una altra forma de 'llirisme' ingenu. S’ha de voler la iniciativa en el combat, però sense menystenir les armes de l’adversari.
I DUES consideracions finals. Primera: la informació política que es complau en destacar només allò que qualifica, amb arrogància i desconsideració, de “picabaralles”, o que confon l’anàlisi amb la propagació d’una mirada cínica i que és incapaç d’oferir claus d’interpretació per entendre la complexitat del conflicte, també alimenta el populisme. I segona: l’independentisme actual ha estat un moviment que ha anat de baix a dalt. És fàcil veure els orígens d’aquest “baix” a principis d’aquest segle i analitzar-ne el desenvolupament. Però la força li ve d’haver condicionat el “dalt”. El “baix” necessita el “dalt”, i viceversa. Només amb el “baix”, l’independentisme seria un campi qui pugui. I si acabés sent només un “dalt”, per a mi, bon vent!
COMPTE, doncs, amb l’independentisme populista, el principal mal del qual és que simplifica la realitat i crea falses expectatives. Com ja havia escrit Antoni Rovira i Virgili a 'Defensa de la democràcia' (1930): “L’il·lús d’avui és el desenganyat de demà. Un poble d’il·lusos o dirigit per il·lusos tindria un tràgic esdevenidor”.