Junts sacseja el mapa

S'entén que costi tant analitzar l’actual mapa polític a Catalunya després dels daltabaixos que han patit totes les famílies polítiques des de l’inici de segle, i particularment en la darrera dècada de desafiament independentista. Només a les eleccions al Parlament de Catalunya hi ha partits que en només dues convocatòries han arribat a perdre fins a dos terços del seu espai, o que n’han ocupat fins al triple. I és fàcil comprovar fins a quin punt costa abandonar els vells esquemes que obnubilen la visió del que és nou. La insistència en qualificar JxCat de “postconvergents” és paradigmàtica del que dic. I si, a més, hi afegim les agendes polítiques –ocultes o descarades– dels mitjans i dels mateixos analistes llavors encara s’entenen més algunes resistències a acceptar les noves complexitats que dibuixen la vida política catalana.

Si la voluntat és comprendre més que no pas qualificar o determinar el mapa, com a mínim s’han de tenir en compte tres aspectes. Primer, que el mapa està en un procés de recomposició permanent i que va més enllà de l’estabilitat o no de les sigles dels partits. Es pot fer molta salsa amb les divisions entre JxCat, la Crida, el PDECat o el PNC, però fins i tot en una marca ferma com ERC, els canvis en la intenció de vot que recull el partit mostren grans turbulències. Només del 2015 al 2020 –amb dades de les primeres onades del Baròmetre del CEO–, entre els que diuen que votarien ERC, la preferència per un estat dins d’una Espanya federal es multiplica per quatre, del 7,8% al 28,9%. I els que trien un estat independent es redueixen gairebé a un terç, del 88,2 al 60,3%. I en el cas del sí a la independència, passen del 91,9% al 78,1%. Són trasbalsaments similars però en el sentit invers entre CiU i JxCat. Per intenció de vot, de la CiU del 2015 al JxCat del 2020, la preferència per un estat en una Espanya federal disminueix del 16,0% al 10,3%, i per l'estat independent creix un 25%, del 67,8% al 84,3%. I sobre el sí a la independència, va del 78,2% al 94,1%. I si ERC es manté en posicions similars en l’eix esquerra-dreta –un 3,4 sobre 10 des del 2013–, la CiU del 2013 era al 5,1 i el Junts del 2020 al 3,9. En el marc d’extrema radicalització del conflicte en aquest període, no és fàcil dir que estem parlant dels mateixos espais, si més no pel que fa als que ocupen en la percepció pública.

La segona consideració és sobre el pensament gandul atrapat en les coordenades polítiques pròpies de l’autonomisme: els eixos dreta/esquerra i nacionalisme català/nacionalisme espanyol. Com a mínim, ara s’hi ha afegit l’eix independència/unionisme, que no substitueix l’anterior eix nacional. També és molt rellevant l’eix confrontació/adaptació a l'statu quo que determina estratègies d’acceleració o alentiment en tots els espais polítics, no tan sols en el sobiranista. I, entre més, encara es pot parlar d’un eix que divideix el vot entre els qui aposten per una transversalitat ideològica prèvia a dirimir el debat sobre la independència, i els que ho fan per la polarització. Finalment, és obvi que més enllà dels espais que els partits volen ocupar, la seva acomodació al mapa depèn de com s’hi situen els adversaris. I, en una situació de tanta inestabilitat, el lloc de cadascú depèn d’on són la resta de competidors.

En aquest marc, la consolidació de Junts com a partit és lògic que mogui les aigües pròpies, les properes i les adverses, i que trastoqui els esquemes d’anàlisi i totes les previsions de futurs electorals fetes fins ara. Només cal veure els canvis d’aposta que fan els poders fàctics –sobretot econòmics i mediàtics– per saber on situen l’ordre, ara en el lideratge de Junqueras i ERC, i on situen el risc pel règim que els protegeix, ara en el lideratge de Puigdemont i Junts. I, per tant, també caldrà estar atent a fins a on arriben les pressions i els atacs per donar avantatges o intentar descavalcar a uns i altres, que com vam veure el 2017 es fan sense escrúpols.