Què no s’ha d’esperar de la independència

Un dels errors més freqüents en relació amb les expectatives d’una futura Catalunya independent és pensar que l’emancipació política del país ha d’anar associada a una determinada opció partidària o orientació ideològica. La promesa de la sobirania ofereix unes realitzacions possibles, compta amb unes limitacions clares i sobretot queda oberta als escenaris de futur que els catalans decideixin en cada moment.

Entre les realitzacions esperables i possibles hi ha la que des del meu punt de vista ha estat el desencadenant de tot plegat: l’exigència de radicalitat democràtica. Al capdavall, més que cap consciència d’espoli o fins i tot d’intent d’homogeneïtzació cultural i lingüística, allò que va ser la guspira de tot el Procés va ser la violentació de la proposta que el Parlament de Catalunya va fer per reformar l’Estatut i trobar un encaix raonable a Espanya. No és una opinió: són fets. Només cal recordar quan neixen les mobilitzacions associades a l’expressió que ho va encendre tot: el “dret a decidir”. És a dir, la revolta davant d’un Estat que no va respectar la voluntat democràtica expressada per nou de cada deu dels seus representats elegits democràticament.

Associats a aquesta radicalitat democràtica hi ha el respecte escrupolós pels drets cívics i polítics dels catalans. I, vist com l’Estat ha reaccionat a tots els intents de materialitzar-la, en la independència hi ha el final del clima generalitzat de repressió i l’oportunitat d’escapar de l’asfíxia del règim del 78 i les seves hipoteques. I, molt particularment, hi ha la possibilitat de construir un nou estat a l’altura del segle XXI: no tinc cap mena de dubte que el nostre país excel·lirà en creativitat a l’hora de pensar un estat amb les eines –intel·lectuals, científiques, tecnològiques i ètiques– pròpies d’aquest tercer decenni del segle.

També són clares les limitacions que posa a la sobirania nacional un món global, amb la mundialització econòmica i uns intensos intercanvis culturals. Particularment, l’entorn europeu –sigui dins o fora de la UE– és un factor amb què cal comptar en l’establiment dels desafiaments i oportunitats comercials, posem per cas, però també en les qüestions de seguretat i defensa que, com sabem, desborden les estrictes fronteres de l’estat nació.

Però on hi ha l’error, per no dir l’engany, és en el fet de creure que la força política que pugui ser hegemònica en el lideratge cap a la independència és la que podrà determinar el futur del país. I sobretot és fals suposar que l’equilibri ideològic amb què s’arribi a la independència es mantindrà indefinidament. D’una banda, perquè és ingenu pensar que la Catalunya independent mantindrà el mapa polític actual, ja prou trasbalsat. Ara mateix, és previsible que qui va guanyar les eleccions el 21-D gairebé desaparegui en la propera convocatòria. I, assolida la independència, l’unionisme s’haurà de reinventar, mentre desapareixen els partits independentistes per donar pas a partits simplement nacionals.

D’altra banda, si per alguna cosa ha de servir la independència no és per eternitzar els perfils i els equilibris partidistes i ideològics actuals sinó perquè els futurs electors facin foc nou i prenguin les seves decisions en funció dels nous desafiaments econòmics i socials, segons els lideratges futurs i, en definitiva, segons criteris que, ara mateix, no podem pas predeterminar.

És per això que, davant de l’aspiració independentista, discutir-se anticipadament per fràgils hegemonies polítiques i incerts biaixos ideològics futurs, associar la independència a una República de dretes o d’esquerres, liberal o conservadora, capitalista o anticapitalista, és una absurditat. I, a més, una absurditat que posa en qüestió si realment s’aposta per la radicalitat democràtica que ha de ser la que garanteixi que la Catalunya del futur la vagin decidint els catalans del futur.