La pandèmia ens canvia la vida. I les conviccions?
Com més patim la incertesa del present, més necessitat tenim de prediccions de futur. I com amb més angoixa vivim en la intempèrie del confinament -valgui la paradoxa-, més ens complau que els vaticinis siguin rotunds. És una manera ximple de buscar certeses on no n’hi pot haver. Els profetes de calamitats -també els disfressats de científics- hi fan l’agost! D’altra banda, els pronòstics, siguin quins siguin, tenen un paper estructuralment conservador en el sentit que tanquen amb precipitació els escenaris que ha obert allò que era inesperat. El més assenyat -i el més difícil- seria fer de la perplexitat virtut i prendre consciència de quin és el grau de vulnerabilitat personal i social en què, irreflexivament, solem viure. Ni que fos temporalment. I, esclar, preparar-nos per empènyer els canvis possibles per millorar la nostra condició humana, sense deixar-nos endur per quimeres il·lusòries.
La dificultat de fer pronòstics, per no dir la impossibilitat, me l’ha fet encara més evident l’edició de març-abril de Foreign Affairs, on grans experts en l’anàlisi dels equilibris geoestratègics mundials poden pensar i escriure coses contradictòries. Així, mentre Kurt M. Campbell i Rush Doshi sostenen que “el coronavirus podria capgirar l’ordre global”, Richard Haass titula la seva anàlisi: "La pandèmia pot accelerar la història més que no pas capgirar-la". Una discrepància com les que, també aquí, divideix opinions -tan respectables com contingents- entre els qui consideren que res ja no serà com abans i els que pensen que tot serà com abans... però pitjor.
Vaig escriure aquí mateix (Viure sense futur, 31 de març) que les prediccions diuen més de les pors i les esperances de qui les fa que no pas de la realitat que pugui venir. De manera que abans de casar-nos amb qualsevol predicció, és molt convenient veure qui la fa i posar fre al biaix confirmatori que ens fa aplaudir qui ens dona la raó i esbroncar qui ens la pren. És el que amb una anàlisi ben fonamentada també sosté Stephen Davies, un historiador britànic doctorat a la Universitat de St. Andrews i ara cap d’educació de l'Institute of Academic Affairs, en un article publicat pel Social Trends Institute sota l’epígraf general “Totes les grans ments pensen per elles mateixes”.
El professor Davis discuteix la temptació de creure, d’una banda, que a causa de la covid-19 res no serà com abans, i de l’altra, que després de la pandèmia tot serà possible, particularment allò que ja volíem que passés abans de patir-la. Des del punt de vista de l’historiador, Stephen Davis argumenta que la primera creença -que qualifica d’apocalíptica- és altament improbable. I sosté que la segona és una mera projecció de desitjos i esperances. Molt gràficament suggereix que si més de la meitat de les deu conseqüències que preveiem per després de la pandèmia són les que ja volíem abans, és molt probable que ens equivoquem. Davis creu que hi haurà canvis significatius, però no radicals. Més aviat, l’experiència mostra que el que fan aquests episodis és donar una empenta a tendències anteriors, accelerant-les, perquè les opcions possibles sempre estan limitades per un passat immutable i pels determinants històrics que condicionen el present.
En aquest sentit, els pronòstics de què més cal dubtar són els de qui, amb la covid-19, veuen refermades les seves idees de sempre. Els dels “jo ja ho havia dit”. Per això m’aplico l’avís, i fins que la covid-19 no em faci canviar d’idees no em fiaré... de les meves idees. Seria insensat que un fet tan greu, nou i inesperat simplement ratifiqués idees velles i conegudes. Mostraria que, de fet, eren prejudicis. O dit d’una altra manera: per mesurar l’abast de l'impacte de la pandèmia sobre el futur de la nostra societat, el primer que cal veure és quin és l’impacte que té sobre les nostres antigues certeses. Seria insòlit que la pandèmia ens pogués canviar la vida però ens confirmés les conviccions.