Pederàstia i celibat
M’ha sorprès que davant del recent i justificat escàndol pels casos d’abusos a menors –la majoria, de fa molts anys– per part de membres de l’Església catòlica a Catalunya, i fins on ho he pogut seguir, no s’hagi ni esmentat la qüestió del celibat. L’accent posat en la víctima i la denúncia contra l’abusador han desconsiderat l’anàlisi de causes més profundes, potser perquè no semblés que se’n volien disculpar les conductes. I, tanmateix, la meva opinió és que una cosa està estretament lligada a l’altra.
No pretenc fer una crítica genèrica del celibat, una condició que molts homes i dones, al llarg de la història, han assumit amb llibertat i maduresa, i no tan sols en el món eclesiàstic. A més, molts casos de pederàstia, els més actuals, es donen en altres camps i qui sap si per raons contràries, com ara una cultura profundament promíscua. Però sí que crec que el que ara s'aireja suggereix la circumstància d’una condició cèlibe mal viscuda, i no tan sols en la seva dimensió estrictament sexual, sinó també com a obstacle per a una vida afectiva satisfactòria. En aquest sentit, els abusos ara coneguts no serien pas cap “mal moment”, sinó el resultat d’una permanent insatisfacció, a vegades no continguda.
Sabem que l’Església catòlica, si més no des de l’Edat Mitjana, ha fet un “problema” de la sexualitat. I no tant per raó de cap principi intrínsec, sinó per l’assumpció d’una moral cortesana, més tard heretada per la ideologia burgesa, que oposava l’esperit a la natura i associava la sexualitat a la matèria –al mal–, en contra de l’amor cortès que l’assimilava a l’esperit, com explica Christian Delacampagne a 'Antypsichiatrie. Les voies du sacré' (1974). Una moral l’origen de la qual alguns autors ja veuen en l’estoïcisme –que només justificava l’acte sexual orientat a la procreació–, així com la desconfiança amb el plaer es relacionaria amb el dualisme hel·lènic i les tendències neoplatòniques. En definitiva, i paradoxalment, tindria orígens pagans.
Sigui com sigui, el cert és que l’autoritat moral de l’Església catòlica sobre els seus fidels va patir una greu esquerda amb la publicació de l’encíclica 'Humanae Vitae' (1968) sobre el control de la natalitat, eufemísticament dita “paternitat responsable”. Limitar la “responsabilitat” a l’ús de l’incert mètode Ogino, va fer que David Lodge, a l’excel·lent novel·la 'How far can you go?' (1980), el qualifiqués, sarcàsticament, de “la ruleta vaticana”. L’encíclica suposava un cop fort al procés d’'aggiornamento' que havia promès el Concili Vaticà II. I des de llavors l’Església catòlica ha estat incapaç d’entendre que la rigidesa de la moral sexual era la principal via de fuga de la seva credibilitat. Afegiu-hi, encara, l’oposició al divorci, l’exclusió de la dona del sacerdoci... i, molt particularment, l’obstinació contra l'homosexualitat. Una obstinació que potser explicarà el llibre 'Sodoma' del sociòleg Fréderic Martel (surt a les llibreries el 21 de febrer), on pretén mostrar en més de 600 pàgines i 1.500 entrevistes –entre d'altres, a 41 cardenals, 52 bisbes i monsenyors i 45 nuncis– com l’homosexualitat és “omnipresent” a la cúpula vaticana, i que no hi ha un lobi gai, sinó tot un sistema. O el reportatge d’Elizabeth Dias al 'New York Times' de diumenge passat, “It is not a closet. It is a cage” (No és un armari. És una gàbia), amb testimonis de preveres que creuen que almenys entre un 30 i un 40 per cent dels capellans als Estats Units són gais.
També dijous vinent, a iniciativa del papa Francesc, comença al Vaticà una gran reunió per tractar el tema de la pederàstia. Certament, la determinació en la necessitat de denunciar-la i posar-la en mans de la justícia, suposa un canvi radical d’orientació que cal felicitar. Però o l’Església entén que la causa de tot plegat va més enllà, que està en un celibat obligatori, en l’exclusió de la dona del sacerdoci, en la condemna hipòcrita de la homosexualitat i, en definitiva, en la culpabilització del plaer –utilitzada com a instrument de control–, o no resoldrà el greu problema de credibilitat que ofega tot allò que té de bo i veritablement evangèlic.
