Política a cara descoberta

No és pas nou el fet que els conflictes locals estiguin estretament lligats els uns amb els altres. Les grans guerres, els vells conflictes comercials o els desplaçaments demogràfics de sempre han funcionat com aquelles peces de dòmino en què unes fan caure les altres. Així, i limitant-nos a la darrera setmana, hem vist com Vox a Andalusia, assumint el tristament famós “A por ellos”, s’aprofitava amb èxit del desafiament català a l’Estat com a pretext útil. També és poc discutible que la reactivació dels CDR a les autopistes de Catalunya hagi estat resultat del mimetisme amb les accions dels 'armilles grogues' a França. I la reacció histèrica de l’unionisme espanyol manipulant el sentit de l’exhortació del president Quim Torra a seguir la via eslovena és evident que té veure amb l’espant que hi ha davant de la mobilització massiva del proper 21-D a causa de la barroera provocació del govern espanyol, just quan farà un any de les eleccions imposades pel 155, els resultats de les quals han boicotejat des del primer dia.

Tot plegat fa que uns conflictes alimentin els altres i que, en contra de les previsions favorables al desinflament de la confrontació –és a dir, de la dimissió de fer política–, la situació sigui cada dia més tibant. Però precisament en aquests moments d’alta tibantor és quan és més necessària una intel·ligència i unes decisions radicalment polítiques. Vull dir que ara és quan és menys útil l’acció per l’acció, feta al marge del compromís amb les seves raons i l’anàlisi de les seves conseqüències.

Si fos temps de lectura –de fet, sempre ho hauria de ser–, recomanaria tornar a la clàssica conferència de Max Weber encarregada pels estudiants de la Universitat de Munic “La política com a vocació i professió”, recollida a 'La ciència i la política' (PUV, 2005) i que aquest gener farà just 100 anys que va ser pronunciada. Weber, en el que és un elogi de la política, hi recorda l’oposició abismal que hi ha entre “el fet d’actuar segons l’ètica de les conviccions –dit religiosament: «El Cristià actua rectament i deixa el resultat a les mans de Déu»– i el fet d’obrar segons l’ètica de la responsabilitat –és a dir, que hom ha de respondre de les conseqüències (previsibles) de la seva acció” (pàg. 125). No es tracta de dir que en la primera hi manca la responsabilitat, o en la segona les conviccions. Però és obvi que determina dos camins, dues prioritats, oposades. I com assenyala Weber, ningú pot eludir el fet que l’assoliment d’objectius “bons” sovint impliqui l’acceptació de mitjans moralment dubtosos, ni fins a quin punt aquesta bondat “santifica” els efectes secundaris èticament perillosos.

No crec que hi hagi cap criteri que pugui reduir la tibantor entre les dues ètiques. Però sí que amb intel·ligència se’n poden minimitzar els impactes negatius. Per exemple, assegurant que les conviccions es defensin honestament, a cara descoberta, sense manipular uns sentiments per aconseguir altres objectius. Dit ben clarament: que no es barregin les provocacions antisistema a cara coberta amb les mobilitzacions no violentes per la independència. O bé garantint que l’apel·lació a la responsabilitat no acabi diluint els objectius.

Weber acabava així la seva conferència: “[La política] requereix passió i circumspecció alhora. És absolutament cert, i tota l’experiència històrica ho confirma, que hom no assoliria el que és possible si no hagués maldat sense parar per aconseguir el que és impossible. [...] Només aquell que està segur que no quedarà desfet si el món, vist des del seu punt de vista, és massa estúpid o massa vulgar per a allò que ell li vol oferir, només el que està segur que davant de tot plegat pot dir «Malgrat tot!», només aquell té vocació per la política”.

Vet-ho aquí: determinació i responsabilitat... Que fàcil de dir!

Salvador Cardús és sociòleg