Presoners de la confusió

SociòlegSom presoners de les nostres pròpies confusions. Ara mateix, ens hem embolicat en un debat sobre presidències dites simbòliques i governs suposadament efectius, o entre els que es qualifiquen de legitimistes contra els presumptes pragmàtics. Però, qui ho diu que els símbols no són efectius, o que a l’efectivitat no li calen els símbols? I qui diu que conservar la legitimitat no té conseqüències molt pràctiques, o que un pragmatisme submís no acabi en l’immobilisme? El que realment és paralitzant, doncs, és quedar atrapats en aquesta mena de dualismes que caldria combatre amb totes les forces.

EN POSO UN ALTRE exemple. S’accepta dòcilment la versió melodramàtica del fet de no tenir govern propi dos mesos després de les eleccions, tres mesos comptant des de l’aplicació del 155, que és qui el va liquidar. Unes llàgrimes de cocodril que, esclar, obliden sospitosament que Espanya, sense el dogal al coll que portem nosaltres, va estar sense govern efectiu més de deu mesos, que el PP va haver de repetir eleccions per governar i que el PSOE va aprofitar el daltabaix per carregar-se el secretari general. Per què els qui no van ser capaços d’acords llavors són tan valents a l’hora de denunciar els qui no en són ara?

ENCARA un altre cas. Com pot ser que no els caigui la cara de vergonya als qui al matí diuen que amb el 155 ha tornat la normalitat i el bon govern a Catalunya, però a la tarda s’esquincen les vestidures per com és de negatiu per al país que no tinguem govern, sent ells la principal causa del retard en no acceptar el president democràticament més legítim? Allò tan evangèlic dels “sepulcres blancs per fora, per dintre ben podrits” que cantava Pi de la Serra, es queda curt per qualificar la hipocresia d’alguns polítics i analistes i les seves cares de restrenyiment crònic.

I PER ACABAR: per què es compra tan acríticament el resultat d’una enquesta i es donen per bons canvis tan accentuats en només quatre mesos sobre qüestions polítiques de fons, com ara si es vol o no la independència? Sobretot, perquè és una variació que pot explicar-se per les diferències en les mostres utilitzades. La primera, s’ha interrogat un 10 per cent menys de persones que declaren que tenen el català com a llengua pròpia (i un 10 per cent més que es declaren bilingües), alhora que hi ha un 8 per cent menys d’enquestats que consideren habitual l’ús del català, i un 7 per cent més dels qui diuen emprar les dues llengües. La segona, visible en la resposta a la identificació nacional: es doblen els qui se senten només espanyols, o més espanyols que catalans, i passen del 7,6 al 15,6 per cent dels enquestats. I els que s’identifiquen amb ser només catalans o més catalans que espanyols, passen del 51,0 al 40,3. Una de dues: o la llengua, la identificació nacional i les aspiracions polítiques són molt volubles, o la mostra -no dic si millor o pitjor que l’anterior-és significativament diferent.

QUÈ ENS DIUEN totes aquestes confusions conceptuals -considerar irrellevant el que és simbòlic-; els dobles llenguatges -fer drama aquí del que s’exculpa allà-; les contradiccions argumentals -anem bé i anem fatal alhora- o l’acceptació passiva -ara entusiasta, ara depressiva- de resultats dubtosos sobre opinions aparentment volubles? Doncs que el sentit de les paraules, la qualificació dels fets, els aparents arguments lògics i fins i tot les xifres són armes d’una guerra duríssima pel poder i la seva legitimació. Una guerra desigual, amb víctimes d’una violència incruenta però cruel -a la presó, a l’exili o encausats- a la banda més feble, però també amb víctimes a la banda de les institucions que tenen un Estat a favor, l’autoritat de les quals està en risc (sí, també la “simbòlica”, com la del rei).

ÉS ARA QUE tenir el cap clar, mantenir la lucidesa, llegir entre línies o mantenir un prudent escepticisme davant les afirmacions contundents o les especulacions informatives, és condició no tan sols de supervivència, sinó de victòria final.