Qui són PDECat, JxCat i CN?
El declivi electoral d’allò que representen Junts per Catalunya, la Crida Nacional, el PDECat i encara altres submons poc o molt organitzats, ¿és l’expressió de la progressiva desaparició social d’aquest espai polític? ¿O és que hi ha un electorat que davant de la confusió se sent inclinat a buscar refugi en aigües més segures? ¿Podria ser que, en no saber defensar l’antiga hegemonia, l’estigui ocupant ERC? I si l’ocupa ERC, ¿és perquè està arrossegant aquest espai cap a l’esquerra, o més aviat és que qui es desplaça és ERC, amb un discurs més diguem-ne 'centrat'? En definitiva, els moviments que mostren els resultats electorals –sovint contradictoris–, ¿assenyalen una tendència de llarg abast o són simplement respostes conjunturals a moments d’inestabilitat?
Aquestes qüestions són tan rellevants com difícils de respondre. Fa temps que els espais polítics estan en descomposició i recomposició. Aquí, i arreu. A cada nova crida electoral, i en tots els àmbits –europeu, estatal, nacional o municipal–, es constata la vulnerabilitat dels mapes polítics anteriors, no sense un cert dramatisme. Per això és un error interpretar tot el que passa a nivell local només en clau de país, com si tot es reduís al daltabaix que ha provocat el sobiranisme i la resposta repressiva de l’Estat. I, tanmateix, més enllà de les anàlisis, als desafiaments d’una cartografia tan variable i tan interconnectada cal respondre-hi políticament amb les eines disponibles, que fonamentalment són les de país.
En el cas que ara ens ocupa, el de la residualització o la recomposició de l’espai polític que anava del centredreta liberal al centreesquerra socialdemòcrata, és convenient tenir en compte diversos factors. Un, el llast de l’estigma que arrossega el PDECat, que, sense gens d’innocència, és insistentment qualificat de post o neoconvergent. Dos, les creixents limitacions que comporta posar més l’accent en una resposta crítica a la repressió que en un programa polític propi. Tres, vist el vot diferencial a les europees i les municipals, la dificultat de calcular quina és la força i també els límits del lideratge del president Carles Puigdemont. Quatre, la poca empatia que la radicalitat contra la repressió genera en els poders fàctics que volen mirar cap a una altra banda. Cinc, l’agror amb què és tractat aquest espai en la majoria d’entorns mediàtics, ideològicament simpatitzants amb les formacions d’esquerres. I sis, entre més, el fre als nous lideratges que provoca la comprensible voluntat de respectar els dels que són objecte de repressió, però que debilita el dels qui han assumit l’arriscada missió de substituir-los malgrat la sospita d’interinitat.
I, tanmateix, crec que l’espai polític que s'ha volgut representar amb sigles tan desafortunades –totes suggereixen transitorietat–, existeix. És l’espai que hauria de protegir els models que la societat catalana ha bastit llargament en absència d’un estat propi, fent-ne virtut: les cooperatives agràries, les mútues, l’ensenyament concertat, les fundacions, les organitzacions del tercer sector, l’associacionisme cultural o l’emprenedoria oberta als mercats globals i socialment responsable. Tots, exemple de la màxima capacitat d’innovació i de generar prosperitat. Un espai polític compromès amb la garantia de la màxima qualitat dels serveis públics, però defensant sense complexos, amb evidències i sense demagògia, les millors vies per al progrés del país. I, en qualsevol cas, compromès amb la renovació de la cultura política de la qual, precisament ells, han estat víctimes.
Si els qui defensen l’espai que representa l’actual sopa de lletres volen mantenir-lo i eixamplar-lo, hauran d’aprendre a fer dues coses alhora: defensar la dignitat de la lluita contra la repressió i, simultàniament, omplir de contingut el seu programa polític, sempre amb la mirada posada en els desafiaments globals. Això o l'esmicolament definitiu.
